L’ATLÈTIC BALEARS ES PORTA AL COR

Sempre he pensat que el futbol t’acaba col·locant en el lloc que et pertoca. Quan alguna vegada et treu alguna cosa, només has d’esperar que tard o d’hora te la retornarà i tot tornarà al seu lloc. No entenc que el destí sigui només cruel, perquè per a tothom hi ha coses bones i coses dolentes.

Però aquesta màxima no ens serveix per a l’Atlètic Balears. Qualsevol club sap, quan disputa un play-off d’ascens, que pot pujar o pot no fer-ho, però que si ho intenta una vegada darrere l’altra, més prest o més tard, aconseguirà l’ascens. Però per a nosaltres les coses no funcionen així. L’Atlètic Balears fa bona la màxima de la llei de Murphy quan diu: si alguna cosa pot anar malament segur que hi anirà. Si jugam un play-off que podem guanyar o perdre segur que perdrem. Si ens trobam en posicions de descens ben segur que acabarem baixant de categoria.

Moltes vegades s’ha parlat que el futbol no en sap de justícia. Que el futbol no deu res a ningú i que tot s’ha de guanyar en el terreny de joc. Els aficionats quan llançam una moneda i treim creu de forma repetida, confiam que alguna vegada caurà de cara, sempre... menys en el cas de l’Atlètic Balears.

Som conscient que aquest és un pensament molt pessimista, per això procur recordar un capítol de Plats Bruts. En aquells anys de principis del 2000 em va emmirallar aquella sèrie de joves que compartien pis. En aquell capítol els personatges decideixen anar a la platja per divertir-se. En acabar el dia, tots retornen a ca seva cantant una cançó, en la qual en David diu que no tornarà a la platja perquè no ha pogut lligar-se a una al·lota fent veure que era un socorrista quan realment no sabia ni nedar. Na Gemma es nega a tornar perquè li han posat una multa per vendre cocos als turistes. En Lopes i en Ramon s’han posat en ridícul vestint un tanga i na Mercedes s’ha cremat el cos per estar massa temps al sol.

Nosaltres, diumenge, devíem tenir la mateixa sensació que aquell grup de joves de Plats Bruts, després de tornar a veure com, per enèsima vegada, l’afició rival celebrava el triomf del seu equip al nostre camp, mentre a nosaltres ens quedava cara de betzols. N’hem vist de tots colors. Des del Mirandès i el Lugo ara fa tretze anys passant pel Racing de Santander i el Mirandès, aquest per segona vegada. Després tenguérem la sort que arribàs la COVID perquè no haguérem de patir, al nostre camp, les victòries del Cartagena i el Cornellà. I diumenge... el Terol.

També deguérem pensar que no tornaríem al camp després que tants nins i nines, i altres no tan petits, acabassin plorant de forma amarga a les graderies de l’Estadi Balear, davant la impotència de veure que no som capaços d’aconseguir allò que ens feia tanta il·lusió.

Tornant a Plats Bruts, en un moment en què tots ho veien negre n’Stasky, l’amo del bar que havia muntat un xibiu a la platja, els diu que tampoc no ha anat tan malament, que no es queixin tant i els demana que faran l’endemà. En aquell moment tots es miren i diuen alhora: i que hem de fer... tornarem a la platja.

Va ser dilluns que vaig parlar amb n’Alberto, membre de la Penya Peter, que em va dir que havia baixat de Sóller cap a Palma amb la camiseta del gloriós, perquè estava orgullós de ser balearico. I quan havia de retornar a ca seva, mentre estava a l’aturada, va veure d’enfora que el bus portava el cartell de complet d'ençà que havia partit de la Intermodal. Però aquell autobús es va aturar i el va encabir pel simple fet que el conductor també era balearico.

Poc després en Jaume Vallès envià un missatge al grup de la penya Jogo Bonito confirmant que, complint la seva promesa i encara que no haguéssim pujat, ens convidava a tots a menjar fideus de vermar (amb Luis Blanco inclòs), perquè el que ara necessitam és tirar cap endavant i ser més forts que mai.

Cap a l’horabaixa Iñigo Arriola, a través de Bernat Campins, ens envià unes paraules de suport i algú va comentar que està segur que Ingo tornarà a fer un esforç per retornar-nos allà on ens pertoca.

Els aficionats balearicos, com els personatges de Plats Bruts, diumenge vàrem sentir el dolor, la pena i la frustració. Pareixia que no ens n’havíem de refer mai. Però dilluns, gràcies al cor de tots, reviscolam perquè la recuperació és obligatòria.

Des de la presidència fins al darrer aficionat blanc-i-blau, tots ho tenim clar. Ja ho canta la Grada Popular Xavi Delgado cada diumenge: Ser del Mallorca és molt fàcil, ser de l’Atlètic Balears es porta al cor.

Els personatges de Plats Bruts varen decidir tornar a la platja, a nosaltres, als aficionats blanc-i-blaus, si ara ens demanen: demà que fareu? La resposta és clara: i que hem de fer... tornarem a fer-nos socis.

LA FINESTRA BALEARICA

 

Ser de l’Atlètic Balears està plegat de fets fascinants, apassionats, vius i especialment irracionals. No hi ha cap seguidor blanc-i-blau que no tengui el seu lloc, ni cap que la seva tasca no sigui imprescindible. Avui m’he de treure el capell pel centenar llarg de balearicos que s’han desplaçat a Terol i que han suportat un viatge amb un horari infernal, tot perquè no han volgut deixar tots sols els nostres jugadors. La meva admiració més profunda per aquests aficionats i penyistes valents, que s’han deixat alguna cosa més que la veu al camp de Pinilla. Realment són infinitament més agosarats que jo, que només patia per un cansament massa gran quan, demà, hagi d’encarar les classes amb els meus alumnes.

Josep Pla ja deia que com més petites són les coses, més força individual tenen; com més petites són les distàncies, més diversos són els matisos. És cert que no ens jugam eliminatòries de Champions League, tampoc disputam finals de la Copa d’Espanya. Les nostres coses són més reduïdes, tenen més matisos. Com deia el meu pare, dins els pots petits es troba la millor confitura.

Tots aquells que no són capaços de veure els petits detalls perquè estan massa pendents de l’obligació de guanyar, no entenen el que jo he viscut avui mentre mirava el partit per la televisió.

He pogut reconèixer a la majoria d’aficionats blanc-i-blaus que es trobaven a les graderies del camp de Pinilla i, naturalment, sentir una satisfacció extra de veure les seves cares d’alegria, perquè, com una gran família que som, les seves rialles són les meves.

He aguantat amb resignació davant de l’aparell de televisió el fet de no poder desplaçar-me a Terol perquè el club només ha tengut un dia i mig per muntar el viatge. Com és tradició a la Federació Espanyola, des de Madrid, tant li fa la condició d’illencs dels aficionats balearicos, ens tracta ben igual com si poguéssim agafar un cotxe o un bus per acompanyar el nostre equip (hem d’agrair la feina feta pel club per aconseguir que finalment s’hi poguessin desplaçar 150 aficionats).

He estat molt content per Luis Blanco que dijous ens va voler acompanyar en el sopar de la Penya Jogo Bonito. Una convidada que l’únic objectiu que tenia era passar una bona estona entre balearicos i explicar-li que, passi el que passi al play-off, per nosaltres és el millor entrenador del món i que el consideram un dels nostres. Això sí, Blanco ara té una motivació extra, perquè quan retornem a Primera RFEF sap que està convidat a uns fideus de vermar gràcies a la promesa d’en Jaume Vallés.

Molt sorprès amb els expedicionaris, perquè després d’aixecar-se a les tres de la de matinada encara tenien forces per animar i d'enviar missatges il·lusionats amb l’ascens tot el diumenge.

I són aquestes petites coses que em fascinen i em fan feliç de ser balearico. Això no vol dir que el resultat no sigui important. Haver empatat en un mal partit és primordial. Estar nerviós tota la setmana esperant que arribi diumenge no m’ho lleva ningú. Com ho és d’important que cada vegada que veig un municipal devora la font de la Rambla li digui que ja comencin a acordonar-la perquè d’aquí un parell de setmanes l’ocuparem.

Ser de l’Atlètic Balears és tan vast i ampla, tan sorprenent, que guaitar per la finestra balearica una estona cada dia és una inesgotable felicitat.