LA FINESTRA BALEARICA

 

Ser de l’Atlètic Balears està plegat de fets fascinants, apassionats, vius i especialment irracionals. No hi ha cap seguidor blanc-i-blau que no tengui el seu lloc, ni cap que la seva tasca no sigui imprescindible. Avui m’he de treure el capell pel centenar llarg de balearicos que s’han desplaçat a Terol i que han suportat un viatge amb un horari infernal, tot perquè no han volgut deixar tots sols els nostres jugadors. La meva admiració més profunda per aquests aficionats i penyistes valents, que s’han deixat alguna cosa més que la veu al camp de Pinilla. Realment són infinitament més agosarats que jo, que només patia per un cansament massa gran quan, demà, hagi d’encarar les classes amb els meus alumnes.

Josep Pla ja deia que com més petites són les coses, més força individual tenen; com més petites són les distàncies, més diversos són els matisos. És cert que no ens jugam eliminatòries de Champions League, tampoc disputam finals de la Copa d’Espanya. Les nostres coses són més reduïdes, tenen més matisos. Com deia el meu pare, dins els pots petits es troba la millor confitura.

Tots aquells que no són capaços de veure els petits detalls perquè estan massa pendents de l’obligació de guanyar, no entenen el que jo he viscut avui mentre mirava el partit per la televisió.

He pogut reconèixer a la majoria d’aficionats blanc-i-blaus que es trobaven a les graderies del camp de Pinilla i, naturalment, sentir una satisfacció extra de veure les seves cares d’alegria, perquè, com una gran família que som, les seves rialles són les meves.

He aguantat amb resignació davant de l’aparell de televisió el fet de no poder desplaçar-me a Terol perquè el club només ha tengut un dia i mig per muntar el viatge. Com és tradició a la Federació Espanyola, des de Madrid, tant li fa la condició d’illencs dels aficionats balearicos, ens tracta ben igual com si poguéssim agafar un cotxe o un bus per acompanyar el nostre equip (hem d’agrair la feina feta pel club per aconseguir que finalment s’hi poguessin desplaçar 150 aficionats).

He estat molt content per Luis Blanco que dijous ens va voler acompanyar en el sopar de la Penya Jogo Bonito. Una convidada que l’únic objectiu que tenia era passar una bona estona entre balearicos i explicar-li que, passi el que passi al play-off, per nosaltres és el millor entrenador del món i que el consideram un dels nostres. Això sí, Blanco ara té una motivació extra, perquè quan retornem a Primera RFEF sap que està convidat a uns fideus de vermar gràcies a la promesa d’en Jaume Vallés.

Molt sorprès amb els expedicionaris, perquè després d’aixecar-se a les tres de la de matinada encara tenien forces per animar i d'enviar missatges il·lusionats amb l’ascens tot el diumenge.

I són aquestes petites coses que em fascinen i em fan feliç de ser balearico. Això no vol dir que el resultat no sigui important. Haver empatat en un mal partit és primordial. Estar nerviós tota la setmana esperant que arribi diumenge no m’ho lleva ningú. Com ho és d’important que cada vegada que veig un municipal devora la font de la Rambla li digui que ja comencin a acordonar-la perquè d’aquí un parell de setmanes l’ocuparem.

Ser de l’Atlètic Balears és tan vast i ampla, tan sorprenent, que guaitar per la finestra balearica una estona cada dia és una inesgotable felicitat.