NOSALTRES NO SOM D’EIXE MÓN

 

Cada temporada que anam superant eliminatòries a la Copa del Rei ens arriba la visita d’un dels grans del futbol espanyol, ahir l’Estadi es va omplir com mai per veure l’Atlético de Madrid. Això va fer que apareguessin cares noves a la graderia, camisetes lluentes acabades de comprar i és aquell moment que una emoció m'envaeïx, tot i que som conscient que serà efímera. Tots aquests són els aficionats ocasionals, aquells que només trepitgen el camp quan el rival té nom mediàtic i minuts assegurats als informatius esportius.

Aquest fenomen no és nou, però s’ha accentuat en els darrers anys amb la influència de la televisió i de les tertúlies esportives. Una part important del públic jove viu el futbol gairebé exclusivament a través de la pantalla. El seu coneixement del joc no neix de seguir l’equip setmana rere setmana, sinó de repetir frases fetes escoltades als comentaristes: “això és futbol”, “els partits es guanyen a les àrees” o “aquests partits es decideixen pels detalls”. Són expressions buides que sovint substitueixen una opinió pròpia.

Aquest tipus de discurs fan més mal del que sembla. Alguns comentaristes esportius prioritzen la polèmica i l’exageració per sobre de l’anàlisi rigorosa. Quan aquests missatges es repeteixen sense esperit crític, es genera una visió distorsionada del futbol, on es menysprea el treball dels equips més humils, dels jugadors menys mediàtics i fins i tot de l’afició fidel que acompanya l’equip en les bones i en les dolentes.

És curiós com canvien les grades de futbol amb el pas dels anys, o potser el que canvia som jo. Ahir vaig seure al costat d’uns joves que no havia vist mai a l’Estadi. Aquests joves tenien una forma diferent de pensar. No eren els comentaris que sent habitualment, ells comentaven el partit com si fos un resum de televisió. Inicialment, vaig veure que no eren aficionats de l’Atlético de Madrid, perquè insultaren al seu entrenador. A més duien una bufanda de l’Atlètic Balears. Quan l’equip matalasser es va posar zero gols a dos, digueren sense vergonya: «Quan anem zero a cinc podem partir». I jo pens: quin va ser el moment que el futbol va deixar de ser resistir fins al final? Posteriorment i després d’una decisió sense transcendència de l’àrbitre comenten: «aquest àrbitre és del Barça, bé tots els àrbitres són culers», encara que l’àrbitre amb prou feines havia intervingut. No importa el que passava en el partit, la frase ja la portaven apresa de ca seva.

Els sent repetir consignes, tòpics, frases reciclades de tertúlies esportives que jo no mir. Parlen més dels jugadors mediàtics matalassers que del que tenen davant, més del que han sentit que del que estan veient. I jo, assegut allà, em sent estrany, desplaçat, com si fos d’un altre temps.

Aleshores em ve al cap aquella frase d’una cançó de Raimon: «nosaltres no som d’eixe món». I no, no ho som. No som del món de marxar abans d’hora, ni del món de les excuses fàcils, ni del món d’estigmatitzar els col·lectius sense aturar-se a pensar perquè ho fan i a quins interessos representen aquells que ho fomenten. Som del món d’aguantar, d’animar encara que faci fred i plogui, de patir amb l’equip pel simple fet que és el nostre.

Anar al camp només quan ve un gran equip és legítim, però el futbol es construeix cada diumenge, en silenci, amb constància i passió real. Potser caldria mirar menys la televisió i tornar a escoltar més el que passa a la gespa.

La derrota de l’Atlètic Balears per 2 a 3 contra l’Atlético de Madrid va deixar un gust estrany al camp. No era la sensació normal de perdre un partit a casa, sinó una barreja d’orgull, ràbia continguda i la sensació que alguna cosa important s’havia escapat per molt poc. El marcador deia derrota, però el partit explicava una altra història.

L’Atlètic Balears va competir sense complexos, de tu a tu contra un rival acostumat a escenaris molt més grans. Durant molts minuts, jugàrem amb intensitat, ordre i valentia. No semblàvem un equip petit esperant el cop inevitable, sinó un conjunt convençut que podia plantar cara. I ho vàrem fer.

Quan el partit va acabar el meu nebot va dir una frase que em va quedar gravada: “No han guanyat ells, sinó que hem perdut nosaltres”. Dit així, pot sonar a excusa, però en realitat amagava una gran veritat. L’Atlético de Madrid no va passar per sobre dels blanc-i-blaus; va aprofitar errors puntuals, moments de desconnexió, detalls que en el futbol d’alt nivell es paguen cars.

Aquesta derrota fa mal perquè era evitable, perquè durant molts instants semblava que el partit estava a les nostres mans. Però també deixa un missatge clar: quan jugues així, quan competeixes d’aquesta manera, el resultat és gairebé secundari perquè la teva autoestima surt reforçada.

Aquell dos a tres és la prova que, de vegades, perdre també pot reforçar la convicció que s’està en el camí correcte. I el camí queda clar, ha de començar aquest diumenge amb una victòria contra el Barcelona Atlètic i ja no ha d’acabar fins al final de lliga amb el desitjat retorn a la categoria de bronze del futbol estatal.