L’ATLÈTIC BALEARS ES PORTA AL COR

Sempre he pensat que el futbol t’acaba col·locant en el lloc que et pertoca. Quan alguna vegada et treu alguna cosa, només has d’esperar que tard o d’hora te la retornarà i tot tornarà al seu lloc. No entenc que el destí sigui només cruel, perquè per a tothom hi ha coses bones i coses dolentes.

Però aquesta màxima no ens serveix per a l’Atlètic Balears. Qualsevol club sap, quan disputa un play-off d’ascens, que pot pujar o pot no fer-ho, però que si ho intenta una vegada darrere l’altra, més prest o més tard, aconseguirà l’ascens. Però per a nosaltres les coses no funcionen així. L’Atlètic Balears fa bona la màxima de la llei de Murphy quan diu: si alguna cosa pot anar malament segur que hi anirà. Si jugam un play-off que podem guanyar o perdre segur que perdrem. Si ens trobam en posicions de descens ben segur que acabarem baixant de categoria.

Moltes vegades s’ha parlat que el futbol no en sap de justícia. Que el futbol no deu res a ningú i que tot s’ha de guanyar en el terreny de joc. Els aficionats quan llançam una moneda i treim creu de forma repetida, confiam que alguna vegada caurà de cara, sempre... menys en el cas de l’Atlètic Balears.

Som conscient que aquest és un pensament molt pessimista, per això procur recordar un capítol de Plats Bruts. En aquells anys de principis del 2000 em va emmirallar aquella sèrie de joves que compartien pis. En aquell capítol els personatges decideixen anar a la platja per divertir-se. En acabar el dia, tots retornen a ca seva cantant una cançó, en la qual en David diu que no tornarà a la platja perquè no ha pogut lligar-se a una al·lota fent veure que era un socorrista quan realment no sabia ni nedar. Na Gemma es nega a tornar perquè li han posat una multa per vendre cocos als turistes. En Lopes i en Ramon s’han posat en ridícul vestint un tanga i na Mercedes s’ha cremat el cos per estar massa temps al sol.

Nosaltres, diumenge, devíem tenir la mateixa sensació que aquell grup de joves de Plats Bruts, després de tornar a veure com, per enèsima vegada, l’afició rival celebrava el triomf del seu equip al nostre camp, mentre a nosaltres ens quedava cara de betzols. N’hem vist de tots colors. Des del Mirandès i el Lugo ara fa tretze anys passant pel Racing de Santander i el Mirandès, aquest per segona vegada. Després tenguérem la sort que arribàs la COVID perquè no haguérem de patir, al nostre camp, les victòries del Cartagena i el Cornellà. I diumenge... el Terol.

També deguérem pensar que no tornaríem al camp després que tants nins i nines, i altres no tan petits, acabassin plorant de forma amarga a les graderies de l’Estadi Balear, davant la impotència de veure que no som capaços d’aconseguir allò que ens feia tanta il·lusió.

Tornant a Plats Bruts, en un moment en què tots ho veien negre n’Stasky, l’amo del bar que havia muntat un xibiu a la platja, els diu que tampoc no ha anat tan malament, que no es queixin tant i els demana que faran l’endemà. En aquell moment tots es miren i diuen alhora: i que hem de fer... tornarem a la platja.

Va ser dilluns que vaig parlar amb n’Alberto, membre de la Penya Peter, que em va dir que havia baixat de Sóller cap a Palma amb la camiseta del gloriós, perquè estava orgullós de ser balearico. I quan havia de retornar a ca seva, mentre estava a l’aturada, va veure d’enfora que el bus portava el cartell de complet d'ençà que havia partit de la Intermodal. Però aquell autobús es va aturar i el va encabir pel simple fet que el conductor també era balearico.

Poc després en Jaume Vallès envià un missatge al grup de la penya Jogo Bonito confirmant que, complint la seva promesa i encara que no haguéssim pujat, ens convidava a tots a menjar fideus de vermar (amb Luis Blanco inclòs), perquè el que ara necessitam és tirar cap endavant i ser més forts que mai.

Cap a l’horabaixa Iñigo Arriola, a través de Bernat Campins, ens envià unes paraules de suport i algú va comentar que està segur que Ingo tornarà a fer un esforç per retornar-nos allà on ens pertoca.

Els aficionats balearicos, com els personatges de Plats Bruts, diumenge vàrem sentir el dolor, la pena i la frustració. Pareixia que no ens n’havíem de refer mai. Però dilluns, gràcies al cor de tots, reviscolam perquè la recuperació és obligatòria.

Des de la presidència fins al darrer aficionat blanc-i-blau, tots ho tenim clar. Ja ho canta la Grada Popular Xavi Delgado cada diumenge: Ser del Mallorca és molt fàcil, ser de l’Atlètic Balears es porta al cor.

Els personatges de Plats Bruts varen decidir tornar a la platja, a nosaltres, als aficionats blanc-i-blaus, si ara ens demanen: demà que fareu? La resposta és clara: i que hem de fer... tornarem a fer-nos socis.

LA FINESTRA BALEARICA

 

Ser de l’Atlètic Balears està plegat de fets fascinants, apassionats, vius i especialment irracionals. No hi ha cap seguidor blanc-i-blau que no tengui el seu lloc, ni cap que la seva tasca no sigui imprescindible. Avui m’he de treure el capell pel centenar llarg de balearicos que s’han desplaçat a Terol i que han suportat un viatge amb un horari infernal, tot perquè no han volgut deixar tots sols els nostres jugadors. La meva admiració més profunda per aquests aficionats i penyistes valents, que s’han deixat alguna cosa més que la veu al camp de Pinilla. Realment són infinitament més agosarats que jo, que només patia per un cansament massa gran quan, demà, hagi d’encarar les classes amb els meus alumnes.

Josep Pla ja deia que com més petites són les coses, més força individual tenen; com més petites són les distàncies, més diversos són els matisos. És cert que no ens jugam eliminatòries de Champions League, tampoc disputam finals de la Copa d’Espanya. Les nostres coses són més reduïdes, tenen més matisos. Com deia el meu pare, dins els pots petits es troba la millor confitura.

Tots aquells que no són capaços de veure els petits detalls perquè estan massa pendents de l’obligació de guanyar, no entenen el que jo he viscut avui mentre mirava el partit per la televisió.

He pogut reconèixer a la majoria d’aficionats blanc-i-blaus que es trobaven a les graderies del camp de Pinilla i, naturalment, sentir una satisfacció extra de veure les seves cares d’alegria, perquè, com una gran família que som, les seves rialles són les meves.

He aguantat amb resignació davant de l’aparell de televisió el fet de no poder desplaçar-me a Terol perquè el club només ha tengut un dia i mig per muntar el viatge. Com és tradició a la Federació Espanyola, des de Madrid, tant li fa la condició d’illencs dels aficionats balearicos, ens tracta ben igual com si poguéssim agafar un cotxe o un bus per acompanyar el nostre equip (hem d’agrair la feina feta pel club per aconseguir que finalment s’hi poguessin desplaçar 150 aficionats).

He estat molt content per Luis Blanco que dijous ens va voler acompanyar en el sopar de la Penya Jogo Bonito. Una convidada que l’únic objectiu que tenia era passar una bona estona entre balearicos i explicar-li que, passi el que passi al play-off, per nosaltres és el millor entrenador del món i que el consideram un dels nostres. Això sí, Blanco ara té una motivació extra, perquè quan retornem a Primera RFEF sap que està convidat a uns fideus de vermar gràcies a la promesa d’en Jaume Vallés.

Molt sorprès amb els expedicionaris, perquè després d’aixecar-se a les tres de la de matinada encara tenien forces per animar i d'enviar missatges il·lusionats amb l’ascens tot el diumenge.

I són aquestes petites coses que em fascinen i em fan feliç de ser balearico. Això no vol dir que el resultat no sigui important. Haver empatat en un mal partit és primordial. Estar nerviós tota la setmana esperant que arribi diumenge no m’ho lleva ningú. Com ho és d’important que cada vegada que veig un municipal devora la font de la Rambla li digui que ja comencin a acordonar-la perquè d’aquí un parell de setmanes l’ocuparem.

Ser de l’Atlètic Balears és tan vast i ampla, tan sorprenent, que guaitar per la finestra balearica una estona cada dia és una inesgotable felicitat.

QUÈ VOLEN AQUESTA GENT BARRALETA?

 NO VENEN DE MATINADA, PERÒ...

Què volen aquesta gent barraleta que els dies de partit de la «seva» Primera Divisió canten consignes contra l’Atlètic Balears?

Què volen aquesta gent barreleta que rutinàriament no tenen cap altra feina a venir a embrutar les parets de l’Estadi Balear amb pintades ofensives contra els balearicos?

Què volen aquesta gent barreleta que quan s’han d’enfrontar a nosaltres, amb un ridícul rere d’altre, l’únic cant que se’ls ocorr és ficar-se amb les nostres mares?

Què volen aquesta gent barreleta quan abans d’un partit del seu filial contra el Gloriós, encalcen balearicos pels voltants de l’Estadi?

Què volen aquesta gent barraleta que tan obsessionada està i que han de fer-nos tan presents en la seva vida diària?

Aquestes són preguntes que rutinàriament em faig i que em fan reflexionar. Sempre que dic la paraula reflexionar pens amb en Germán Coppini quan liderava Siniestro Total i va participar en un dels concerts del grup gallec a la sala Celeste de Barcelona. Aquell dia Coppini va rebre l’impacte del llançament d’una botella en el genoll i va haver de ser hospitalitzat. En aquella convalescència el cantant del conjunt gallec va reflexionar sobre el moviment i els concerts punks i va decidir deixar Siniestro Total i fundar Golpes Bajos.

Quan un reflexiona no es pot quedar amb el dubte i ha de tenir una resposta com va fer Coppini en aquella estada a l’hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona. I va ser ahir durant el partit que vaig veure clar d’on venia la bel·ligerància barraleta:

Necessitaven una excusa per no fer front a l’evidència d’un equip filial que quan acabi la primera volta probablement ja haurà baixat a Tercera Divisió.

Necessitaven amagar la visió d’un filial que sembla indigne d’un equip de Primera Divisió que, en teoria, té els millors juvenils del darrer any.

Necessitaven mirar cap a una altra banda per oblidar un futbol base que tritura jugadors com si fos una desbrossadora i no és capaç de treure profit de controlar tot el mercat illenc.

Necessitaven una justificació per explicar l’actitud poc esportiva d’alguns d’aquells joves que, tot i estar encara en procés de formació, la impotència els va dur a no actuar de la millor manera.

Necessitaven oblidar a Florin Andone que ja els va pintar la cara quan va visitar Son Moix amb el Còrdova on va rebre insults tot el partit. I és que ahir els va esmicolar en dues jugades i va ser un malson tot el temps. És per això que li diria a Andone: «Florín, floran, cada dia te quiero más Florín, floran».

Necessitaven pair un resultat que ens acosta una mica més al nostre objectiu de retornar per la via ràpida a Primera RFEF i ja tremolen que a la segona volta, per ventura amb un equip ja descendit, facem una visita decisiva al seu camp.

El partit em va generar alguns dubtes com saber perquè no sortim sempre amb la intensitat de dissabte. Perquè, partit rere partit, entregam la primera part i després ho acabam pagant a la segona. Estic segur que si la setmana passada haguéssim sortit amb aquesta intensitat contra l’Andratx, les coses haurien estat molt diferents.

D’altra banda, tenguérem, una vegada més, decisions sorprenents de l’àrbitre. Com és possible que una jugada en què el defensor entra amb els peus per davant, a l’altura de la tíbia de Sergio Moreno, es resolgui amb una targeta groga per l’infractor i amb dues grogues i un lesionat per l’equip perjudicat. Mai entendre els arbitratges del futbol modern.

Ara només queda rematar la feina de la primera volta guanyant a Eivissa i poder tenir, com diu el meu amic Jordi: el vint-i-cinc de desembre, Mut, Mut, Mut... ben feliç.

I és que ahir, més que mai, la seva obsessió va ser la nostra diversió.

UN DERBI ÉS UNA ALTRA COSA

Aquesta setmana ens hem aixecat amb la notícia que el nostre club denominava com a derbi el partit que hem jugat contra l’Andratx. He sentit moltes veus crítiques en contra d’aquesta denominació per considerar que no havia de ser tractat com a derbi.

Probablement és el meu vessant investigador que sempre em fa cercar les fonts per poder arribar a una conclusió. Va ser per aquest motiu que primer vaig voler saber com definia el diccionari la paraula derbi.

En principi el DIEC2 de l’Institut d’Estudis Catalans ho defineix com a: competició esportiva que enfronta dos equips locals o de ciutats veïnes. Per a mi és una definició massa genèrica i que de facto convertiria tots els partits de cada diumenge d’àmbit regional en derbis.

Per la seva banda el diccionari.cat el defineix com a: partit entre equips importants de futbol o d’altres esports pertanyents a una mateixa ciutat o regió i tradicionalment rivals. En aquesta definició ja es contemplen dos conceptes importants: equips rellevants i tradicionalment rivals. Com no vull menystenir la importància de cap dels dos clubs em centraré en la presumpta rivalitat tradicional.

Sempre recordaré una conversa que vaig tenir al principi que vaig arribar a viure a Andratx amb una persona major. Era al bar Nacional on tradicionalment es feien tertúlies dels homes majors andritxols. Un dels temes estrella era parlar de futbol, va ser en aquell moment que vaig comentar que era aficionat a l’Atlètic Balears. Un d’aquells homes, que ja superava de llarg els vuitanta, se li va il·luminar la cara i mirant-me fixament em va dir:

- El primer partit que vaig veure de futbol va ser del Baleares.

- Del Baleares, i com va ser això si sempre heu viscut a Andratx?

- Idò perquè va ser l’equip que va inaugurar el camp de l’Andratx. Jo era molt petit, hi vaig anar amb mon pare i els meus germans.

- I quan va ser això?

- Era el darrer diumenge d’agost del 24. Feia molta calor i el camp estava ple.

- I qui va guanyar, l’Andratx o el Baleares?

- No! Que va!, l’Andratx no jugava. No tenia jugadors bons a bastament per enfrontar-se a un equip com el Baleares. Vareu jugar contra el Regional que era un altre equip de Palma i guanyareu per dos gols a un.

- I la gent estava contenta que vengués a jugar el Baleares?

- Molt, pensa que era, després del Mallorca, el millor equip de Mallorca. Els dies anteriors hi havia molta controvèrsia perquè al bar es deia que el Baleares vendria amb l’equip B i que no es veuria un bon espectacle, però finalment vengueren tots els bons i va ser un gran partit.

És cert que aquest equip que es va enfrontar al Balears FC no era l’actual CD Andratx perquè l’antic CD Andratx va deixar d’estar federat l’any 1936 i no va reprendre la competició fins a 1957. Però dins el cap d’aquell aficionat no hi havia diferència entre els dos clubs que compartien el nom i el camp de sa Plana. Per a ell tots dos representaven a Andratx i eren la mateixa cosa.

Aquesta conversa em prova que la presumpta rivalitat tradicional queda bastant diluïda. Ni tan sols en els inicis de l’equip andritxol ens enfrontàrem per estrenar el camp de sa Plana. En aquell primer partit de l’equip blanc-i-blau a Andratx s’hauria pogut iniciar una rivalitat que finalment no va existir. A partir d’aquí, si analitzam els enfrontaments de lliga entre els dos clubs, hem coincidit molt poques vegades a la mateixa categoria, i els partits mai han estat qualificats d’especial rivalitat. Fins i tot, al Brondo d’aquest any, que l’Andratx va guanyar de forma brillant, les dues aficions vàrem conviure sense cap incident ni rivalitat especial.

Amb tot això, es pot parlar de derbi contra els Gallos? Tant com es pot fer contra el centenar d’equips de municipis illencs. Això voldria dir que si jugàssim a Tercera Divisió, cada cap de setmana jugaríem un derbi?

Per mi avui hem jugat un no derbi a l’Estadi Balear, però això sí hem vist un pobre espectacle del conjunt blanc-i-blau. Sembla que no haguéssim après res del Brondo i l’Andratx, una altra vegada amb un sistema ultradefensiu, ens han tornat a superar en l’única jugada de gol que han tengut. Tristament, s’ha jugat tot el temps el partit que volien els andritxols. Ja fa massa partits a casa que els aficionats no sabem a què jugam. Massa de no veure alternatives amb cada canvi de jugador que feim. I massa de no veure solucions futbolístiques per resoldre els problemes que ens plantegen els rivals.

Molt han de canviar les coses per veure un bon espectacle contra el filial mallorquinista el pròxim dissabte. La confiança sempre és cega amb el nostre equip perquè és el nostre, però les expectatives no tant pel que hem vist fins ara. Res em sabria més greu que tornar a fracassar contra el Barral B. Això sí, jugar contra un filial tampoc serà un derbi, perquè un derbi és una altra cosa.

Imatges: Notícia que va aparèixer al Setmanari Andraitx de dia 6 de setembre de 1924.