L’ÚNIC QUE LI PUC DIR A L’ESPANYOL ÉS: SAYONARA, BABY

A l’Estadi Balear s’ha viscut aquest vespre una d’aquelles nits que quedaran gravades per sempre en la memòria del futbol illenc. L’Atlètic Balears, s’ha posat la granota de feina i ha derrotat l’Espanyol, un rival situat tres categories per damunt. Una autèntica proesa esportiva, encara que la vida és com una capsa de bombons, mai saps que et pot tocar, avui, a aquest equip li ha tocat entrar a la llegenda del club.

Els jugadors balearicos han sortit a la gespa amb un esperit gairebé cinematogràfic. Perquè amb un Estadi Balear pràcticament ple, els aficionats balearicos encoratjàvem els nostres jugadors desitjant-los allò que Obi-Wan Kenobi deia a Luke Skywalker: que la força us acompanyi. Aquesta frase semblava ressonar entre les graderies, plenes d’aficionats que fins al final hem cregut en l’impossible. I l’equip ho ha fet possible: intensitat, coratge i una fe infranquejable han doblegat un Espanyol que mai ha trobat la manera de controlar el partit.

El gol decisiu ha arribat a la segona part, en una jugada de contraatac perfecta. Després d’aixecar el públic amb la seva rematada, Tovar, sí, sempre és Tovar, ha semblat que li deia al porter rival: ningú és perfecte, perquè encara que sigueu un equip de primera, aquí, avui, l'únic supervivent futbolístic serà l’equip blanc-i-blau. I els pericos l’únic que ha pogut dir és: Houston, tenim un problema. Per cert, no sé qui ha dissenyat l’equipació del club català, però sembla impossible guanyar amb una camiseta tan lletja.

Amb aquest triomf, l’Atlètic Balears aconsegueix passar de ronda a la Copa del Rei i el destí ens prepara un premi difícil de creure: el pròxim rival serà un dels quatre grans de la lliga —Real Madrid, Barcelona, Atlètic de Madrid o Athlètic Club de Bilbao—. I com deien en una altra pel·lícula immortal, el club mallorquí ja ha pogut enviar el seu missatge a tots els equips de l’estat: els hi faré una oferta que no podran rebutjar, venir a Palma per viure una eliminatòria èpica.

Ara, vengui qui vengui que tengui clar que l’Atlètic Balears ja ha escalfat els motors, que en aquesta Copa anam com a motos i que en aquest camí que acaba a la Cartuja només en pot quedar un, com deia Sean Connery a Christopher Lambert i, que ningú ho dubti, lluitarem fins al final per ser nosaltres.

Serà un esdeveniment històric. L’Atlètic Balears mai ha jugat un partit oficial contra cap d’aquests gegants (només l’Athètic FC va jugar una eliminatòria en els anys trenta contra el Barça) i l’illa ja somia amb una nova nit màgica. Perquè ara, després del que hem aconseguit, l’equip ho té clar: poden arribar… fins a l’infinit i més enllà.

És cert que aquest ORSAI ha sortit molt cinèfil, però que voleu que us digui, no podia sortir de cap altra manera amb un equip que ha jugat de pel·lícula i que ha dit clarament: haurem de menester un vaixell més gran.

(Avui que estam eufòrics aprofit per fer una juguesca: endevinar les pel·lícules a qui pertanyen les diferents frases).

TRANQUILS, EL TRIOMF D’AVUI ENS GARANTEIX UN DELS «GRANS» EN EL PRÒXIM SORTEIG DE COPA

L'Atlètic Balears està en estat de gràcia. Avui ha confirmat el gran moment de forma amb una victòria per la mínima (0-1) davant l'Atlètic Lleida.

Quan ha acabat el partit el primer que he fet és encetar una botella de vi per celebrar-lo i, probablement, pensau que ho he fet perquè aquest triomf no només suposa la tercera victòria consecutiva per als blanc-i-blaus, sinó que també és la segona victòria fora camp.

També podríeu pensar que he omplit la copa perquè la victòria ens ha permès dormir al capdavant de la classificació, compartint el lideratge amb el Poblense, a l'espera que demà arribi la resta de la jornada.

Així mateix, és possible que digueu que he brindat amb la meva dona perquè ha tornat a marcar en Tovar, l’únic capaç de fer gols en aquest equip. Un gol, que, d’altra banda, reflecteix la bona feina i la resiliència del vestuari.

Per ventura us passa per la imaginació que he begut el primer glop perquè el més destacable d'aquesta ratxa triomfal és que s'ha aconseguit amb la columna vertebral de l'equip lesionada. Les baixes sensibles no han minvat el rendiment del conjunt, que ha sabut reinventar-se i trobar en la profunditat de la banqueta el talent necessari per continuar sumant de tres en tres.

Algú em pot dir que m’he acabat la primera copa perquè el triomf davant l'Atlètic Lleida és especialment significatiu perquè l'equip ha convertit els desplaçaments en una font de punts, dissipant qualsevol dubte sobre la seva capacitat per competir en camps rivals.

De segur que altres pensau que m’he abocat una segona copa perquè la nostra defensa s’ha mostrat inexpugnable, aconseguint mantenir la porteria a zero, fet que subratlla la bona feina tàctica de tot el bloc.

I naturalment la majoria em direu que m’he begut la segona copa perquè aquesta solvència a domicili, sumada a la solidesa mostrada a casa contra el Poblense, ja consolida l'Atlètic Balears com un ferm candidat a lluitar per les posicions d'honor.

Però no, encara que tot això és cert, el motiu que m’ha fet estar especialment content i anar-me’n «alegre» a dormir, és el fet que ja hem superat l’eliminatòria de Copa de dijous. Com vaig dir la setmana passada existeix un sil·logisme en el futbol sobre els resultats esperats. Si l’equip A guanya al B i el B al C, aleshores l’A ha de guanyar al C. Així el RCD Espanyol va guanyar el partit de l’eliminatòria de Copa al camp de l’Atlètic Lleida per un gol a dos. Si nosaltres hem guanyat avui per zero a un, això vol dir que dijous el partit acabarà empatat. Aquest fet ens abocarà als penals. És aquí que confii plenament en Julián Rivas, el nostre porter de la competició copera. Ell va ser l’heroi del Porreres quan a la fase d’ascens de l’any passat va ser decisiu en la tanda de penals. Així que, si es compleix la lògica, ja sabem que ens espera uns dels «grans» en el pròxim sorteig.

De tota manera, l’alegria no ens ha de distreure del nostre objectiu principal, i farem bé d’estar especialment concentrats el pròxim diumenge a la lliga contra el Porreres per cercar allargar aquesta ratxa triomfal a l’Estadi Balear, amb el suport de tota l’afició hem de confirmar l’estat de gràcia que faci establir-nos, definitivament, al lideratge de la classificació.

No puc tancar l’article sense donar les gràcies a Xavier per recordar-me el sil·logisme aplicat al partit de Copa. I també voldria recordar que la Grada Popular Xavi Delgado farà la tradicional recollida de juguetes i aquí, els balearicos, hem de demostrar que en solidaritat no ens guanya ningú.

I SI AQUESTA VEGADA ES COMPLEIX?

No em consider una persona supersticiosa. No crec que la sort influeixi en les nostres vides. Més aviat pens que hem de guanyar-nos les coses amb feina i esforç i a partir d’aquí arribaran els resultats. Seria una cosa com allò que deia en Picasso que quan arribi la inspiració t’ha d’agafar treballant.

Però avui m’he permès, o més aviat m’he atrevit, a fer un article esotèric que té a veure amb les coincidències i amb les dinàmiques que se suposen que han de passar després d’un fet concret. En aquest cas vendria a ser com aquell sil·logisme del món de futbol que diu: si l’equip A guanya a l’equip B per 3 gols a 0 i l’equip B guanya a l’equip C per 3 gols a 0, aleshores l’equip A ha de guanyar fàcilment a l’equip C. No importa afegir que aquest sil·logisme no es compleix pràcticament mai, de fet no crec que Aristòtil aprovàs els sil·logismes futbolers, però i si...

El fet és que els dos darrers enfrontaments de lliga que hem tengut contra el Poblense a l’Estadi Balear, han marcat el nostre destí posterior. No és que els resultats contra l’equip pobler fossin determinants en la classificació final, més aviat no afectaren, però aquelles temporades varen ser decisives en el camí que va seguir el gloriós.

El primer enfrontament ja ens cau molt enfora. Va ser la temporada 2009-2010 a Tercera Divisió. El darrer any que jugàrem a una categoria d’equips únicament illencs. Aquell any el partit, que es va jugar el 7 de març, va acabar amb un empat a dos gols. Va ser estrany perquè a la primera part ja guanyàvem per dos gols a zero sense gaires dificultats, però quan semblava que acabaríem guanyant, el Poblense va marcar dos gols en sis minuts i va rapinyar un valuós empat.

Aquell partit no tendria més transcendència si no fos perquè, des d’aquella temporada, es va iniciar un camí triomfant del nostre equip. Aquell mateix any quedàrem primers de la Tercera Divisió Balear i, en el play-off d’ascens, pujàrem a Segona Divisió amb el mític gol de Gio al camp del Tudelano.

Des d’aquella temporada ens mantendríem a Segona Divisió B fins que aquesta categoria va desaparèixer a la temporada 2021-2022. Vàrem jugar quatre fases d’ascens a Segona Divisió a les quals no tenguérem la fortuna o l’encert de pujar. Guanyàrem la Copa Federació i tornarem a l’Estadi Balear després de l’exili forçós a Magaluf i a Son Malferit.

Possiblement, després de la lliga guanyada l’any 1926 i dels dos ascensos a Segona Divisió, ha estat la millor època del nostre club.

Però havia d’arribar el segon enfrontament contra l’equip de Sa Pobla que ho va canviar tot. Va ser el 13 de desembre de 2020. No va ser un bon partit, com tots els dirigits per Jordi Roger en les diverses etapes que ens ha entrenat. El resultat ho diu tot, dos a tres a favor dels poblers. En un partit que va començar molt bé amb un gol de penal marcat per Corominas, però que, a partir d’aquí, anàrem a remolc. Com va passar en l’anterior enfrontament, aquell partit no ens va suposar cap canvi en la classificació, però sí que va ser crucial en el futur del club, a partir d’aquell moment ja no vàrem ser capaços de classificar-nos per jugar la promoció a Segona Divisió.

De fet, no és que no fossin capaços d’arribar a aquells play-offs, tot i tenir uns equips i uns pressuposts pensats per fer-ho, el problema és que una temporada salvàrem la categoria pèls pels en la darrera jornada i la següent perdérem la categoria sense haver estat capaços de tornar-la a recuperar. Només la Copa del Rei ens va donar alguna alegria perquè per primera vegada en la nostra història arribarem als vuitens de final on caiguérem derrotats davant del València de Primera Divisió per zero gols a un.

En definitiva, un empat i una derrota contra els poblers. Però avui ha canviat la dinàmica i hem aconseguit la victòria. El dos a un final demostra que ha estat un partit molt treballat i complicat. Després d’una bona primera part, hem perdut el control del partit a la segona i, només amb un gol del juvenil Català, hem aconseguit derrotar al líder i acostar-nos al nostre objectiu de ser primers de grup i ascendir. Curiosament, sembla que ara per ara, només Tovar i un juvenil (hem de pensar que Andone està lesionat) són els únics capacitats per marcar gols.

Som conscient que en aquest punt molts dels que llegiu l’article pensau: no serà capaç de dir el que estam pensant? No s'atrevirà a fer l’associació d’idees?

La veritat és que no em puc estar de fer-ho perquè si el partit de fa quinze anys va acabar empatat i això es va traduir en una gran època balearica, a la qual només va faltar el tan desitjat ascens a Segona Divisió. I si el partit de fa cinc anys sortírem derrotats contra els poblers i es va iniciar una etapa amb més pena que glòria. Aleshores em deman: i si amb aquesta victòria contra el Poblense començam una època esplèndida que ens dugui d’una vegada per totes a Segona Divisió?

Ja he explicat al principi que no crec amb els sil·logismes en el món del futbol, però i si aquesta vegada es compleix?

L’ATLÈTIC BALEARS ES PORTA AL COR

Sempre he pensat que el futbol t’acaba col·locant en el lloc que et pertoca. Quan alguna vegada et treu alguna cosa, només has d’esperar que tard o d’hora te la retornarà i tot tornarà al seu lloc. No entenc que el destí sigui només cruel, perquè per a tothom hi ha coses bones i coses dolentes.

Però aquesta màxima no ens serveix per a l’Atlètic Balears. Qualsevol club sap, quan disputa un play-off d’ascens, que pot pujar o pot no fer-ho, però que si ho intenta una vegada darrere l’altra, més prest o més tard, aconseguirà l’ascens. Però per a nosaltres les coses no funcionen així. L’Atlètic Balears fa bona la màxima de la llei de Murphy quan diu: si alguna cosa pot anar malament segur que hi anirà. Si jugam un play-off que podem guanyar o perdre segur que perdrem. Si ens trobam en posicions de descens ben segur que acabarem baixant de categoria.

Moltes vegades s’ha parlat que el futbol no en sap de justícia. Que el futbol no deu res a ningú i que tot s’ha de guanyar en el terreny de joc. Els aficionats quan llançam una moneda i treim creu de forma repetida, confiam que alguna vegada caurà de cara, sempre... menys en el cas de l’Atlètic Balears.

Som conscient que aquest és un pensament molt pessimista, per això procur recordar un capítol de Plats Bruts. En aquells anys de principis del 2000 em va emmirallar aquella sèrie de joves que compartien pis. En aquell capítol els personatges decideixen anar a la platja per divertir-se. En acabar el dia, tots retornen a ca seva cantant una cançó, en la qual en David diu que no tornarà a la platja perquè no ha pogut lligar-se a una al·lota fent veure que era un socorrista quan realment no sabia ni nedar. Na Gemma es nega a tornar perquè li han posat una multa per vendre cocos als turistes. En Lopes i en Ramon s’han posat en ridícul vestint un tanga i na Mercedes s’ha cremat el cos per estar massa temps al sol.

Nosaltres, diumenge, devíem tenir la mateixa sensació que aquell grup de joves de Plats Bruts, després de tornar a veure com, per enèsima vegada, l’afició rival celebrava el triomf del seu equip al nostre camp, mentre a nosaltres ens quedava cara de betzols. N’hem vist de tots colors. Des del Mirandès i el Lugo ara fa tretze anys passant pel Racing de Santander i el Mirandès, aquest per segona vegada. Després tenguérem la sort que arribàs la COVID perquè no haguérem de patir, al nostre camp, les victòries del Cartagena i el Cornellà. I diumenge... el Terol.

També deguérem pensar que no tornaríem al camp després que tants nins i nines, i altres no tan petits, acabassin plorant de forma amarga a les graderies de l’Estadi Balear, davant la impotència de veure que no som capaços d’aconseguir allò que ens feia tanta il·lusió.

Tornant a Plats Bruts, en un moment en què tots ho veien negre n’Stasky, l’amo del bar que havia muntat un xibiu a la platja, els diu que tampoc no ha anat tan malament, que no es queixin tant i els demana que faran l’endemà. En aquell moment tots es miren i diuen alhora: i que hem de fer... tornarem a la platja.

Va ser dilluns que vaig parlar amb n’Alberto, membre de la Penya Peter, que em va dir que havia baixat de Sóller cap a Palma amb la camiseta del gloriós, perquè estava orgullós de ser balearico. I quan havia de retornar a ca seva, mentre estava a l’aturada, va veure d’enfora que el bus portava el cartell de complet d'ençà que havia partit de la Intermodal. Però aquell autobús es va aturar i el va encabir pel simple fet que el conductor també era balearico.

Poc després en Jaume Vallès envià un missatge al grup de la penya Jogo Bonito confirmant que, complint la seva promesa i encara que no haguéssim pujat, ens convidava a tots a menjar fideus de vermar (amb Luis Blanco inclòs), perquè el que ara necessitam és tirar cap endavant i ser més forts que mai.

Cap a l’horabaixa Iñigo Arriola, a través de Bernat Campins, ens envià unes paraules de suport i algú va comentar que està segur que Ingo tornarà a fer un esforç per retornar-nos allà on ens pertoca.

Els aficionats balearicos, com els personatges de Plats Bruts, diumenge vàrem sentir el dolor, la pena i la frustració. Pareixia que no ens n’havíem de refer mai. Però dilluns, gràcies al cor de tots, reviscolam perquè la recuperació és obligatòria.

Des de la presidència fins al darrer aficionat blanc-i-blau, tots ho tenim clar. Ja ho canta la Grada Popular Xavi Delgado cada diumenge: Ser del Mallorca és molt fàcil, ser de l’Atlètic Balears es porta al cor.

Els personatges de Plats Bruts varen decidir tornar a la platja, a nosaltres, als aficionats blanc-i-blaus, si ara ens demanen: demà que fareu? La resposta és clara: i que hem de fer... tornarem a fer-nos socis.

LA FINESTRA BALEARICA

 

Ser de l’Atlètic Balears està plegat de fets fascinants, apassionats, vius i especialment irracionals. No hi ha cap seguidor blanc-i-blau que no tengui el seu lloc, ni cap que la seva tasca no sigui imprescindible. Avui m’he de treure el capell pel centenar llarg de balearicos que s’han desplaçat a Terol i que han suportat un viatge amb un horari infernal, tot perquè no han volgut deixar tots sols els nostres jugadors. La meva admiració més profunda per aquests aficionats i penyistes valents, que s’han deixat alguna cosa més que la veu al camp de Pinilla. Realment són infinitament més agosarats que jo, que només patia per un cansament massa gran quan, demà, hagi d’encarar les classes amb els meus alumnes.

Josep Pla ja deia que com més petites són les coses, més força individual tenen; com més petites són les distàncies, més diversos són els matisos. És cert que no ens jugam eliminatòries de Champions League, tampoc disputam finals de la Copa d’Espanya. Les nostres coses són més reduïdes, tenen més matisos. Com deia el meu pare, dins els pots petits es troba la millor confitura.

Tots aquells que no són capaços de veure els petits detalls perquè estan massa pendents de l’obligació de guanyar, no entenen el que jo he viscut avui mentre mirava el partit per la televisió.

He pogut reconèixer a la majoria d’aficionats blanc-i-blaus que es trobaven a les graderies del camp de Pinilla i, naturalment, sentir una satisfacció extra de veure les seves cares d’alegria, perquè, com una gran família que som, les seves rialles són les meves.

He aguantat amb resignació davant de l’aparell de televisió el fet de no poder desplaçar-me a Terol perquè el club només ha tengut un dia i mig per muntar el viatge. Com és tradició a la Federació Espanyola, des de Madrid, tant li fa la condició d’illencs dels aficionats balearicos, ens tracta ben igual com si poguéssim agafar un cotxe o un bus per acompanyar el nostre equip (hem d’agrair la feina feta pel club per aconseguir que finalment s’hi poguessin desplaçar 150 aficionats).

He estat molt content per Luis Blanco que dijous ens va voler acompanyar en el sopar de la Penya Jogo Bonito. Una convidada que l’únic objectiu que tenia era passar una bona estona entre balearicos i explicar-li que, passi el que passi al play-off, per nosaltres és el millor entrenador del món i que el consideram un dels nostres. Això sí, Blanco ara té una motivació extra, perquè quan retornem a Primera RFEF sap que està convidat a uns fideus de vermar gràcies a la promesa d’en Jaume Vallés.

Molt sorprès amb els expedicionaris, perquè després d’aixecar-se a les tres de la de matinada encara tenien forces per animar i d'enviar missatges il·lusionats amb l’ascens tot el diumenge.

I són aquestes petites coses que em fascinen i em fan feliç de ser balearico. Això no vol dir que el resultat no sigui important. Haver empatat en un mal partit és primordial. Estar nerviós tota la setmana esperant que arribi diumenge no m’ho lleva ningú. Com ho és d’important que cada vegada que veig un municipal devora la font de la Rambla li digui que ja comencin a acordonar-la perquè d’aquí un parell de setmanes l’ocuparem.

Ser de l’Atlètic Balears és tan vast i ampla, tan sorprenent, que guaitar per la finestra balearica una estona cada dia és una inesgotable felicitat.

QUÈ VOLEN AQUESTA GENT BARRALETA?

 NO VENEN DE MATINADA, PERÒ...

Què volen aquesta gent barraleta que els dies de partit de la «seva» Primera Divisió canten consignes contra l’Atlètic Balears?

Què volen aquesta gent barreleta que rutinàriament no tenen cap altra feina a venir a embrutar les parets de l’Estadi Balear amb pintades ofensives contra els balearicos?

Què volen aquesta gent barreleta que quan s’han d’enfrontar a nosaltres, amb un ridícul rere d’altre, l’únic cant que se’ls ocorr és ficar-se amb les nostres mares?

Què volen aquesta gent barreleta quan abans d’un partit del seu filial contra el Gloriós, encalcen balearicos pels voltants de l’Estadi?

Què volen aquesta gent barraleta que tan obsessionada està i que han de fer-nos tan presents en la seva vida diària?

Aquestes són preguntes que rutinàriament em faig i que em fan reflexionar. Sempre que dic la paraula reflexionar pens amb en Germán Coppini quan liderava Siniestro Total i va participar en un dels concerts del grup gallec a la sala Celeste de Barcelona. Aquell dia Coppini va rebre l’impacte del llançament d’una botella en el genoll i va haver de ser hospitalitzat. En aquella convalescència el cantant del conjunt gallec va reflexionar sobre el moviment i els concerts punks i va decidir deixar Siniestro Total i fundar Golpes Bajos.

Quan un reflexiona no es pot quedar amb el dubte i ha de tenir una resposta com va fer Coppini en aquella estada a l’hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona. I va ser ahir durant el partit que vaig veure clar d’on venia la bel·ligerància barraleta:

Necessitaven una excusa per no fer front a l’evidència d’un equip filial que quan acabi la primera volta probablement ja haurà baixat a Tercera Divisió.

Necessitaven amagar la visió d’un filial que sembla indigne d’un equip de Primera Divisió que, en teoria, té els millors juvenils del darrer any.

Necessitaven mirar cap a una altra banda per oblidar un futbol base que tritura jugadors com si fos una desbrossadora i no és capaç de treure profit de controlar tot el mercat illenc.

Necessitaven una justificació per explicar l’actitud poc esportiva d’alguns d’aquells joves que, tot i estar encara en procés de formació, la impotència els va dur a no actuar de la millor manera.

Necessitaven oblidar a Florin Andone que ja els va pintar la cara quan va visitar Son Moix amb el Còrdova on va rebre insults tot el partit. I és que ahir els va esmicolar en dues jugades i va ser un malson tot el temps. És per això que li diria a Andone: «Florín, floran, cada dia te quiero más Florín, floran».

Necessitaven pair un resultat que ens acosta una mica més al nostre objectiu de retornar per la via ràpida a Primera RFEF i ja tremolen que a la segona volta, per ventura amb un equip ja descendit, facem una visita decisiva al seu camp.

El partit em va generar alguns dubtes com saber perquè no sortim sempre amb la intensitat de dissabte. Perquè, partit rere partit, entregam la primera part i després ho acabam pagant a la segona. Estic segur que si la setmana passada haguéssim sortit amb aquesta intensitat contra l’Andratx, les coses haurien estat molt diferents.

D’altra banda, tenguérem, una vegada més, decisions sorprenents de l’àrbitre. Com és possible que una jugada en què el defensor entra amb els peus per davant, a l’altura de la tíbia de Sergio Moreno, es resolgui amb una targeta groga per l’infractor i amb dues grogues i un lesionat per l’equip perjudicat. Mai entendre els arbitratges del futbol modern.

Ara només queda rematar la feina de la primera volta guanyant a Eivissa i poder tenir, com diu el meu amic Jordi: el vint-i-cinc de desembre, Mut, Mut, Mut... ben feliç.

I és que ahir, més que mai, la seva obsessió va ser la nostra diversió.