EL TELÈFON HAURIA TRET FUM

 

El partit que jugàrem dissabte contra el Club Lleida Esportiu era d’aquests que, els dies previs, sempre em fan estar neguitós. Hem de recordar la trajectòria històrica de l’equip lleidatà que va arribar a Primera Divisió, amb aquella famosa i monumental esbroncada que Benito Floro, entrenador «merengue», va fer als seus jugadors en el temps de descans del partit a Lleida. Al mateix temps també va jugar moltes temporades a Segona Divisió. És cert que aquell club que va aconseguir aquells èxits era la Unió Esportiva Lleida que va desaparèixer el 2011 i que es va refundar en l’actual, però per a la majoria d’aficionats dins el nostre subconscient és el mateix club.

Utilitzant aquesta analogia mental entre els dos equips voldria esmentar un fet que va ocórrer ara fa setanta-cinc anys i que avui, en plena dictadura tecnològica, ens pot semblar inversemblant.

Aquell any, concretament el vuit de novembre de 1950 quan el Lleida era a Primera Divisió per primera vegada, el president de l’entitat, Eduard Estadella Botha, va rebre una carta d’Agustí Pujol que era membre de la Federació Catalana de Futbol i des de feia un parell de mesos expresident, amb una curiosa sol·licitud. En aquella missiva Agustí Pujol li explicava que feia d'intermediari entre el president del Lleida i Eduard Tous, amic seu. En aquell escrit li demanava que donàs llum verda a la instal·lació d’un telèfon en el camp de futbol, que prèviament havia sol·licitat la Societat Anònima de Publicitat I. i C. «DARDO» de la qual el senyor Tous n’era el representant. Aquell telèfon havia de servir per comunicar les novetats d’un equip de Primera Divisió als diversos mitjans de comunicació. No sabem si aquell aparell es va acabar instal·lant, tot tenint en compte que a l’estat llavors només hi havia sis-cents mil telèfons repartits per tota la geografia. Però el més curiós de la carta era que el senyor Pujol li deia que si li feia aquell favor sabria agrair-li convenientment. En un estat dictatorial, on la corrupció era generalitzada, és molt probable que, a la llarga, el president es cobràs esportivament el deute si finalment aquell telèfon s’havia instal·lat o que hagués pagat l’atreviment si no s’havia fet.

Però ahir no ens va fer falta cap telèfon per saber el resultat. De fet, no va ser necessari que el públic entràs al camp perquè el partit es retransmetia en directe. Probablement si l’any 1950 haguéssim dit que molts aficionats veuríem el partit a través del telèfon ens haurien tractat de bojos.

Ara, si encara ens trobàssim a 1950 i el senyor Tous tengués el seu telèfon, aquest hauria tret fum. Va ser un partit que no va tenir treva i on passaren moltes coses. Tous hauria d’haver informat dels quatre gols repartits dos per cada equip. També d’una primera part impecable del conjunt blanc-i-blau. D’una expulsió d’un jugador del nostre equip. De diversos lesionats per part dels dos bàndols. D’un exercici de supervivència de l’Atlètic Balears a la segona part. Del bon començament de lliga del nostre equip amb un 3 més 1. Però, sobretot, hauria d’haver dit que l’equip «balearico» va demostrar que té les idees molt clares i que és capaç d’adaptar-se a les diverses situacions de joc. Ara per ara els aficionats hem d’estar molt orgullosos del nostre equip i de la feina feta per Jaume Mut.

També hem d’estar contents que els deutes entre dirigents per posar un telèfon són cosa del passat, tot i que és possible que se’n generin altres de més «moderns».

Carta enviada per Agustí Pujol a Eduard Estadella. https://www.todocoleccion.net/documentos/futbol-u-d-lerida-carta-mandada-fcf-firm-agustin-pujol-d-eduardo-estadella-empr-dardo-pueda~x397831154