Era la temporada 2021-2022 i l’equip estrenava una nova categoria, la Primera Federació, el nou tercer nivell de competició. L’objectiu era pujar de categoria i per això es va confeccionar una bona plantilla i es va confiar en l’entrenador Xavi Calm que era el preparador de la temporada passada. Els resultats de la lliga eren prou bons i ens trobàvem en llocs de promoció d’ascens, però una sèrie de decisions equivocades de la secretaria tècnica, encapçalades per la destitució de Xavi Calm, va precipitar que ni tan sols entràssim en el play-off.
Aquella temporada també es va produir la setmana somiada pels aficionats «balearicos». Per primera vegada arribàvem a quarts de final de la Copa en un partit contra el València FC, un equip de Primera Divisió dels anomenats «grans», que es trobava farcit de noms que només havíem vist a la televisió. El camp estava ple, els ànims ben amunt, i les pancartes lluïen com mai. Les hores prèvies havien estat una barreja d’eufòria i incredulitat:
-imaginau-vos que guanyem! - dèiem molts aficionats mentre fèiem la prèvia al bar de na Rosario.
Poder guanyar no era una cosa tan inversemblant. Per arribar a quarts de final havíem eliminat al CD Calahorra (gràcies, Xavi) i a dos equips de Primera Divisió, el Getafe CF i el Celta de Vigo. Ningú no volia ser realista perquè ens podia l’eufòria. Al final, vàrem perdre, però la derrota va arribar amb dignitat. Una ocasió dels valencianistes en el primer minut que varen saber convertir-la en gol i fer pujar el zero a un al marcador. A partir d’aquí, com passa amb els equips dirigits per Bordalás, es va acabar el futbol i es va jugar a una altra cosa.
Aquest diumenge la realitat del futbol ens tenia reservada una altra jugada. Tres anys després, tocava partit a la nostra lliga de Segona RFEF, i no contra qualsevol equip, sinó contra el filial valencianista. Ens tornàvem a enfrontar contra el mateix escut, els jugadors vestien la mateixa indumentària, però clar, la història era molt diferent. El camp estava mig buit i ja no hi havia els nervis ni l’eufòria del partit de Copa, ja que havien passat d’enfrontar-nos a professionals de primer nivell a haver de lluitar contra joves de vint anys que no tenien cap admiració cap a nosaltres ni nosaltres cap a ells.
Finalment el resultat va ser el mateix. Els valencianistes sense fer gaire cosa varen guanyar per zero a un. La derrota venia presagiada pels dos partits anteriors. L’anterior a casa que guanyàrem amb un gol in extremis que va rematar Nuha, però que va anotar el nostre speaker, Gaspar Sampol, quan va fer sonar la música de celebració a tot volum, aquest fet va aclarir els dubtes de l’àrbitre per donar el gol. I el partit contra el Sabadell que no vàrem ser capaços d’aguantar l’empat en dues ocasions. En aquests partits s’ha vist el mateix, un equip sense idees, amb incapacitat per combinar, que no guanya els duels individuals i que ningú és capaç de rompre les defenses. Això té com a conseqüència uns jugadors nerviosos, descentrats, engarrotats i el que és més greu, sense ànima i amb poca convicció del que estan fent.
Fa tota la impressió que és un problema d’estat anímic i que s’hauria de solucionar com més aviat millor. En cas contrari no serà la darrera vegada que ens acomiadem d’uns joves de vint anys que no hauran tengut pietat de les nostres febleses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada