Hi ha històries que es perpetuen en el temps, llegendes que es narren de generació en generació, són d’aquelles gestes impossibles que semblen formar part de les històries dels clubs de futbol. De totes maneres n’hi ha que són negatives, com passa amb la de l’Atlètic Balears respecte a les visites que hem fet a la Nova Creu Alta.
Els enfrontaments de l’Atlètic Balears al camp del Sabadell són un compte pendent. No hem estat capaços de guanyar mai a l’escenari sabadellenc. No estem parlant de derrotes esporàdiques o d'una mala ratxa, sinó que parlam de dècades de partits, de milers de minuts de joc, i d’un registre històric que es llegeix com una crònica negra esportiva. La qüestió és clara: El C E Sabadell a ca seva és invencible per a nosaltres.
Hauria pogut ser un dia com qualsevol altre, però va ser l’1 de gener de 1963, quan l’Atlètic Balears va jugar per primera vegada contra el Sabadell al seu camp. Era un partit de Segona Divisió. Certament, els ànims no estaven massa alts, però sí que teníem esperança perquè era un rival directe per salvar la categoria. Nosaltres en aquell moment érem coes i ells penúltims, i només ens separava un punt. Els «balearicos» encara no sabíem que estaven a punt d'entrar en un bucle temporal de frustració futbolística. El partit va començar i el nostre equip ho donava tot. Als cap de vuit minuts el migcampista Uria fa una incursió que semblava brillant, l’afició cridava d'emoció i, de sobte, gol. Però, hi havia un problema, Uria no era jugador nostre, el gol no l'havíem fet nosaltres sinó l’equip arlequinat. En els minuts 20 i 21 Rafa va fer altres dos gols que liquidaren definitivament el partit. I així va començar la primera de moltes derrotes.
La primera vegada, ningú es va alarmar gaire. Era només un partit, pensaven els més optimistes. Però així com han anat avançant els anys les mirades entre els aficionats que fa dècades que segueixen el club són de preocupació, tots saben que la tradició ja s’allarga massa temps i que les tradicions de mala sort, en el club «balearico», són eternes.
El problema és que només hem estat capaços d’empatar tres partits d’un total de 9 visites en competició de lliga. Fins i tot en una eliminatòria de Copa l’any 1980, vàrem caure per un contundent i humiliant 7 a 1. Curiosament en aquell partit els vuit gols els ficaren jugadors vallesans, perquè el gol atlètic va ser en pròpia porta del jugador arlequinat Morat.
Després del partit d’avui, arriba un punt en què simplement has de riure. Després de tot, què pots fer? La derrota és de les que fan mal. Després de superar totes les adversitats, després d’empatar dues vegades un marcador advers, finalment acabem perdent contra un Sabadell que no havia demostrat que fos millor que nosaltres. És possible que l’àrbitre del partit hagués sabut la nostra tradició i voldria col·laborar amb nosaltres per no perdre aquesta identitat del club.
De fet, els jugadors i en Mut no s’haurien d’haver enfadat amb l’àrbitre, perquè si arribam a guanyar-los, sentiríem una estranya sensació de buit. Hauríem de dir gràcies àrbitre, per haver vist penals on els altres no els hem vist, per què sinó que faríem sense aquesta història de derrota eterna contra el Sabadell? Li hauríem de donar dos copets a l’esquena per allargar el temps molt més enllà del que havia dit inicialment i així ajudar-nos a no perdre part de la nostra essència i, especialment, hauríem d’agrair-li que xiulés el final del partit just haver marcat el conjunt arlequinat, per conservar el mite que ens ha definit durant anys.
Així i tot, del que va de lliga no he vist cap equip superior a nosaltres, però encara no hem guanyat cap partit com a visitant. És possible que algunes coses no acabin de funcionar?
Qui sí que funciona com un rellotge és el primer equip femení que ha tornat a guanyar per dos a un a l’Spórting Club de Huelva i ja som quartes a un punt del primer classificat. Després de l’ascens la temporada passada tots hauríem firmat un inici com aquest.
I el Juvenil A, a la fi va aconseguir guanyar un partit contra el Girona per un gol a zero i pot començar a mirar el futur amb una mica més d’optimisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada