El Club Esportiu Terrassa és un dels equips al qual ens hem enfrontat més vegades. I durant una època va ser un club de mal son per a nosaltres. Hi perdérem dos partits de desempat!
El primer ens va suposar haver-nos d’acomiadar de l’ascens a Segona Divisió tres anys després de baixar de categoria. L’any 1966 haguérem de jugar contra els catalans després de superar una primera eliminatòria contra el Sevilla Atlètic en un partit de desempat en el camp de Vallejo, a Alacant. El resultat de l’eliminatòria contra els terrassencs ens va portar resultats calcats en els dos partits: un dos a un a favor dels equips locals. Això volia dir que havíem de menester un altre partit de desempat que es va celebrar, una altra vegada, al camp de Vallejo. Anar a Alacant era una tradició perquè els partits de desempat s’havien de jugar «obligatòriament» a la Península. El resultat de quatre a dos a la pròrroga a favor dels terrassencs, amb força afició catalana a les graderies, va iniciar el camí de la nostra mala sort en les fases d’ascens a Segona Divisió que encara dura.
L’altre partit va ser la temporada 1969-70, amb menor transcendència, però molt exemplificador. Era la segona eliminatòria de la Copa del Generalísimo. A la primera ens havíem desfet del Badalona, perdérem fora camp per quatre gols a dos i guanyarem a l’Estadi Balear per tres a zero. Aquest resultat encoratjava els nostres jugadors per superar la següent ronda que ens enfrontava al Terrassa. El resultat d’anada va ser esperançador perquè només perdérem per dos gols a un. A la tornada es va repetir el mateix resultat fet que obligava a un partit de desempat. En aquells anys no hi havia pròrroga ni penals per decidir el guanyador de l’eliminatòria.
L’elecció del partit de desempat anava d’aquesta manera:
Uns directius de la Federació de Futbol a Madrid decidien un camp neutral per jugar el partit. Aquests directius no sabien on era Mallorca ni que implica la condició d’insularitat.
En el procés de decisió es tenia en compte les pressions dels equips amb més pes en el futbol espanyol, fet que ocasionava que de forma «casual» se celebraven a prop de l’afició d’un dels competidors.
Els partits mai es disputaven a Mallorca perquè se suposava que era un greuge per a l’equip peninsular. En cap cas es considerava que fos un greuge per l’equip illenc haver de disputar-los sempre fora de l’illa.
Amb tots aquests condicionants es va jugar el desempat a Sabadell. La distància entre Sabadell i Terrassa és de 9 km, per carretera és de 12,2 km. El Terrassa jugant a casa es va dur el triomf per dos gols a un.
D’aquests dos partits pràcticament ningú se’n recorda. Però sí que serveix com a exemple clar del menyspreu sistemàtic dels organismes esportius i polítics cap a l’Atlètic Balears que segueixen tan vigents avui com a l’any 1969.
Abans de jugar el partit contra els terrassencs ja volia deixar enllestit l’ORSAI suposant que el resultat final seria de dos gols a un a favor nostre. Els precedents dels quatre partits d’eliminatòria així m’ho feien pensar, però el segon gol dels catalans ha provocat que l’hagi hagut de refer.
El partit ha estat molt estrany. Ens hem quedat amb un jugador menys en el minut 10 i ha estat a partir d’aquell moment que hem jugat millor i hem tengut les millors ocasions fins a arribar a guanyar per dos a zero i aconseguir igualar les forces per l’expulsió d’un rival. Fins al gol dels terrassencs hauríem pogut ficar tres o quatre gols més amb ocasions clares, però hem deixat que el contrari en sortís viu i finalment ens hem repartit els punts. Sembla que a aquest equip encara li manqui una mica de maduresa i control que segur, amb el pas de les jornades, l’aconseguirà.
