L’ATLÈTIC BALEARS, UNA VIDA DE MENYSPREUS

 

El Club Esportiu Terrassa és un dels equips al qual ens hem enfrontat més vegades. I durant una època va ser un club de mal son per a nosaltres. Hi perdérem dos partits de desempat!

El primer ens va suposar haver-nos d’acomiadar de l’ascens a Segona Divisió tres anys després de baixar de categoria. L’any 1966 haguérem de jugar contra els catalans després de superar una primera eliminatòria contra el Sevilla Atlètic en un partit de desempat en el camp de Vallejo, a Alacant. El resultat de l’eliminatòria contra els terrassencs ens va portar resultats calcats en els dos partits: un dos a un a favor dels equips locals. Això volia dir que havíem de menester un altre partit de desempat que es va celebrar, una altra vegada, al camp de Vallejo. Anar a Alacant era una tradició perquè els partits de desempat s’havien de jugar «obligatòriament» a la Península. El resultat de quatre a dos a la pròrroga a favor dels terrassencs, amb força afició catalana a les graderies, va iniciar el camí de la nostra mala sort en les fases d’ascens a Segona Divisió que encara dura.

L’altre partit va ser la temporada 1969-70, amb menor transcendència, però molt exemplificador. Era la segona eliminatòria de la Copa del Generalísimo. A la primera ens havíem desfet del Badalona, perdérem fora camp per quatre gols a dos i guanyarem a l’Estadi Balear per tres a zero. Aquest resultat encoratjava els nostres jugadors per superar la següent ronda que ens enfrontava al Terrassa. El resultat d’anada va ser esperançador perquè només perdérem per dos gols a un. A la tornada es va repetir el mateix resultat fet que obligava a un partit de desempat. En aquells anys no hi havia pròrroga ni penals per decidir el guanyador de l’eliminatòria.

L’elecció del partit de desempat anava d’aquesta manera:

  • Uns directius de la Federació de Futbol a Madrid decidien un camp neutral per jugar el partit. Aquests directius no sabien on era Mallorca ni que implica la condició d’insularitat.

  • En el procés de decisió es tenia en compte les pressions dels equips amb més pes en el futbol espanyol, fet que ocasionava que de forma «casual» se celebraven a prop de l’afició d’un dels competidors.

  • Els partits mai es disputaven a Mallorca perquè se suposava que era un greuge per a l’equip peninsular. En cap cas es considerava que fos un greuge per lequip illenc haver de disputar-los sempre fora de l’illa.

Amb tots aquests condicionants es va jugar el desempat a Sabadell. La distància entre Sabadell i Terrassa és de 9 km, per carretera és de 12,2 km. El Terrassa jugant a casa es va dur el triomf per dos gols a un.

D’aquests dos partits pràcticament ningú se’n recorda. Però sí que serveix com a exemple clar del menyspreu sistemàtic dels organismes esportius i polítics cap a l’Atlètic Balears que segueixen tan vigents avui com a l’any 1969.

Abans de jugar el partit contra els terrassencs ja volia deixar enllestit l’ORSAI suposant que el resultat final seria de dos gols a un a favor nostre. Els precedents dels quatre partits d’eliminatòria així m’ho feien pensar, però el segon gol dels catalans ha provocat que l’hagi hagut de refer.

El partit ha estat molt estrany. Ens hem quedat amb un jugador menys en el minut 10 i ha estat a partir d’aquell moment que hem jugat millor i hem tengut les millors ocasions fins a arribar a guanyar per dos a zero i aconseguir igualar les forces per l’expulsió d’un rival. Fins al gol dels terrassencs hauríem pogut ficar tres o quatre gols més amb ocasions clares, però hem deixat que el contrari en sortís viu i finalment ens hem repartit els punts. Sembla que a aquest equip encara li manqui una mica de maduresa i control que segur, amb el pas de les jornades, l’aconseguirà.

L’OFICINA D’INFORMACIÓ BALEARICA «HABITACIÓ JAUME MUT» VA FUNCIONAR

Quan l’any 1923 els aficionats del Futbol Club Cables Elèctrics, equip originari de la Unió Esportiva Cornellà, celebraven els gols del seu equip poc s’imaginaven que Cables Elèctrics seria comprada per General Cable, que va ser la companyia que va desencadenar el final de la Primera Guerra Mundial.

De la mateixa manera que quasi cap aficionat cornellanenc és conscient que l’any 1904 NSW, una companyia de General Cable amb seu a Nordenham, Alemanya, va produir i va instal·lar una línia de cablejat submarí transatlàntic per a telecomunicacions, connectant Borkum, Alemanya, i Nova York, via Açores.

Amb els anys aquell cable submarí es va anar estenent a diferents llocs tant del continent europeu com de l’americà. Al mateix temps els britànics, executant unes tasques de manteniment, havien localitzat el cable i no varen perdre l’ocasió de punxar-lo.

Va ser el gener de 1917 que Alemanya va enviar el famós «telegrama Zimmermann» que era un missatge secret en què el ministre d’Assumptes Exteriors alemany proposava una aliança militar entre el Reich i Mèxic. En aquest missatge Berlín oferia ajuda a Mèxic per reconquerir els territoris perduts de: Texas, Arizona i Nou Mèxic. Per aquest motiu Mèxic havia d’entrar en guerra contra els estatunidencs, fet que impediria que els nord-americans volguessin entrar dins el conflicte europeu distrets amb una guerra en el seu territori.

Però aquell telegrama que va sortir de Berlín cap a Copenhague i que, via cable submarí, va arribar a l’ambaixada alemanya de Ciutat de Mèxic també va ser interceptat i descodificat per la unitat de la Intel·ligència Naval Britànica «Habitació 40» a càrrec de l’almirall William R. Hall.

El problema que tenien els anglesos és que no podien dir als EE. UU. que havien interceptat el missatge perquè així sabrien que espiaven les seves comunicacions diplomàtiques. Aleshores els britànics pensaren que podia existir una còpia del telegrama de Zimmermann a l’oficina de telègrafs de Ciutat de Mèxic. Per això enviaren un agent que va aconseguir la còpia del telegrama i la va remetre al Ministre de Relacions Exteriors britànic, Arthur James Balfour que, per la seva part, el va fer arribar a l’ambaixador estatunidenc a Londres, Walter Page.

La publicació a la premsa dels EE. UU. del telegrama interceptat pels britànics, punxant el cable, que havia instal·lat l’empresa, que acabaria comprant Cables Elèctrics, que havia fundat l’actual U. E. Cornellà, va ser decisiva per a què els americans entrassin en el conflicte europeu i s’accelerés el final de la Gran Guerra.

Tradicionalment, quan hem visitat l’equip català, el nostre tècnic no ha tengut punxat el cable del tècnic cornellanenc. Tant és així que aquests darrers set anys, llevat de l’any 2021 que guanyàrem per zero a dos, la resta han estat derrotes. Algunes tan cruels com el famós un a zero del play-off d’ascens de l’any 2020 que ens va deixar amb els ploms fusos i fora de la lluita per arribar a Segona Divisió. Aquell dia es va fer evident que als cables d’informació de Mànix els havien rovagat les rates.

Ahir, l’oficina d’Intel·ligència Balearica «habitació de Jaume Mut» va funcionar a la perfecció. El zero a zero només el supera el dos a zero que va aconseguir l’any 2021 aquell gran equip que dirigia un no menys excel·lent Xavi Calm. Tot i que durant una bona temporada l’equip de Calm també se va abonar a la mitjana anglesa de victòria a casa i empat a fora que tan bé li funciona a Mut. L’equip sembla que té les idees clares que li transmet el nostre tècnic. La il·lusió en què començàrem aquesta temporada a poc a poc es va traduint en bons resultats. La presència a les graderies del Municipal de Cornellà de la renovada secció Barcelona de la Grada d’Animació n’és una bona mostra d’aquest canvi. Ara només falta que l’afició blanc-i-blava continuï responent i cada vegada vegem un Estadi Balear més ple d’uns «balearicos» que van recuperant la confiança en els seus jugadors i en els seus dirigents.



Gravat de com es desfeia el cable guardat en la bodega del vaixell. https://historia.nationalgeographic.com.es/a/cable-submarino-para-conectar-europa-y-america_15073



EL TELÈFON HAURIA TRET FUM

 


El partit que jugàrem dissabte contra el Club Lleida Esportiu era d’aquests que, els dies previs, sempre em fan estar neguitós. Hem de recordar la trajectòria històrica de l’equip lleidatà que va arribar a Primera Divisió, amb aquella famosa i monumental esbroncada que Benito Floro, entrenador «merengue», va fer als seus jugadors en el temps de descans del partit a Lleida. Al mateix temps també va jugar moltes temporades a Segona Divisió. És cert que aquell club que va aconseguir aquells èxits era la Unió Esportiva Lleida que va desaparèixer el 2011 i que es va refundar en l’actual, però per a la majoria d’aficionats dins el nostre subconscient és el mateix club.

Utilitzant aquesta analogia mental entre els dos equips voldria esmentar un fet que va ocórrer ara fa setanta-cinc anys i que avui, en plena dictadura tecnològica, ens pot semblar inversemblant.

Aquell any, concretament el vuit de novembre de 1950 quan el Lleida era a Primera Divisió per primera vegada, el president de l’entitat, Eduard Estadella Botha, va rebre una carta d’Agustí Pujol que era membre de la Federació Catalana de Futbol i des de feia un parell de mesos expresident, amb una curiosa sol·licitud. En aquella missiva Agustí Pujol li explicava que feia d'intermediari entre el president del Lleida i Eduard Tous, amic seu. En aquell escrit li demanava que donàs llum verda a la instal·lació d’un telèfon en el camp de futbol, que prèviament havia sol·licitat la Societat Anònima de Publicitat I. i C. «DARDO» de la qual el senyor Tous n’era el representant. Aquell telèfon havia de servir per comunicar les novetats d’un equip de Primera Divisió als diversos mitjans de comunicació. No sabem si aquell aparell es va acabar instal·lant, tot tenint en compte que a l’estat llavors només hi havia sis-cents mil telèfons repartits per tota la geografia. Però el més curiós de la carta era que el senyor Pujol li deia que si li feia aquell favor sabria agrair-li convenientment. En un estat dictatorial, on la corrupció era generalitzada, és molt probable que, a la llarga, el president es cobràs esportivament el deute si finalment aquell telèfon s’havia instal·lat o que hagués pagat l’atreviment si no s’havia fet.

Però ahir no ens va fer falta cap telèfon per saber el resultat. De fet, no va ser necessari que el públic entràs al camp perquè el partit es retransmetia en directe. Probablement si l’any 1950 haguéssim dit que molts aficionats veuríem el partit a través del telèfon ens haurien tractat de bojos.

Ara, si encara ens trobàssim a 1950 i el senyor Tous tengués el seu telèfon, aquest hauria tret fum. Va ser un partit que no va tenir treva i on passaren moltes coses. Tous hauria d’haver informat dels quatre gols repartits dos per cada equip. També d’una primera part impecable del conjunt blanc-i-blau. D’una expulsió d’un jugador del nostre equip. De diversos lesionats per part dels dos bàndols. D’un exercici de supervivència de l’Atlètic Balears a la segona part. Del bon començament de lliga del nostre equip amb un 3 més 1. Però, sobretot, hauria d’haver dit que l’equip «balearico» va demostrar que té les idees molt clares i que és capaç d’adaptar-se a les diverses situacions de joc. Ara per ara els aficionats hem d’estar molt orgullosos del nostre equip i de la feina feta per Jaume Mut.

També hem d’estar contents que els deutes entre dirigents per posar un telèfon són cosa del passat, tot i que és possible que se’n generin altres de més «moderns».

Carta enviada per Agustí Pujol a Eduard Estadella. https://www.todocoleccion.net/documentos/futbol-u-d-lerida-carta-mandada-fcf-firm-agustin-pujol-d-eduardo-estadella-empr-dardo-pueda~x397831154





ARRIBAREM A OBRIR ELS ULLS COM A LLANTERNES?

 



Dissabte, en el debut a Segona RFEF ens enfrontàrem a l’Europa. Els catalans són un equip de contrastos, foren part en la fundació de la lliga, militaren tres anys a Primera Divisió i perderen una final de la Copa d’Espanya contra l’Athletic Club. Tot això en els anys vint del segle XX, però, sorprenentment, només deu anys més tard jugava a la darrera categoria de futbol català.

Feia molt temps que no jugàvem un partit oficial a l’Estadi contra el conjunt català. Des de la temporada 1972-73 que empatàrem a zero gols. Només hem coincidit quatre temporades a la mateixa categoria, però també va haver-hi un any que, tot i no coincidir, tenguérem un cert paral·lelisme. Va ser el 1951, aquella temporada nosaltres pujàrem per primera vegada a Segona Divisió empatant al camp del Guadalajara després d’una lligueta molt ajustada. Paral·lelament, l’Europa jugava la lligueta d’ascens a Tercera Divisió, la seva superioritat va ser tan gran que a la darrera jornada ja havien ascendit, tot i que encara s’havien d’enfrontar a la Unió Esportiva Tàrrega. Els targarins necessitaven com a mínim un empat per pujar o que l’Hernán Cortés no guanyàs per més de 7 gols en el seu enfrontament al camp del Celta de Saragossa.

Dies abans del partit entre els dos equips aragonesos varen córrer rumors que el partit estava arreglat, ja que el Celta de Saragossa no es jugava res. Amb aquesta perspectiva, també es va comentar que els targarins parlaren amb els dirigents del club escapulat per intentar un pacte de no-agressió que fes que pujassin els dos equips catalans. Les sospites del conjunt lleidatà es feren ben evidents i l’Hernán Cortés es va alçar amb la victòria per un contundent 0 a 10. Els targarins tragueren profit de les seves suposades converses perquè finalment empataren a 2 gols i pujaren de categoria. Allò més curiós de l’encontre va ser que davant la passivitat escapulada els seguidors de l’Europa veren una part del partit d’esquena al camp com a protesta per l’actitud dels seus jugadors.

La temporada passada a l’Estadi Balear es patiren situacions molt complicades i l’entrega dels jugadors va quedar en dubte en més d’una ocasió. No es va arribar a l’extrem d’imitar l’acció dels seguidors escapulats de l’any 51, però motius hi va haver en més d’una ocasió. Com cada any l’estiu és balsàmic i la il·lusió ha tornat als seguidors «balearicos». Així, a l’Estadi Balear, contra els escapulats, cap aficionat tenia ganes de girar l’esquena a la gespa perquè aquests jugadors han generat moltes expectatives i la veritat és que no varen decebre. El 3 a 1 final parla de les bones sensacions que varen transmetre. Si això és el que ens espera aquesta temporada passarem d’aclucar els ulls per no veure el desastre de la temporada anterior, a fregar-los pel canvi que s’ha produït per acabar obrint-los com a llanternes d’admiració.

El que sembla clar és que Jaume Mut, després de la derrota al Nicolás Brondo contra un Andratx que va tenir les idees molt clares, ha sabut desembolicar el ram i ha aconseguit que els jugadors sàpiguen a què han de jugar.

Camp de l'Europa. 8 de juliol de 1951. Publicada a Vida Deportiva el 10 de juliol de 1951. Autor: Fumadó



L’ATLÈTIC BALEARS ES PORTA AL COR