DEL SOMNI DE LA COPA... A LA REALITAT DE LA LLIGA

Era la temporada 2021-2022 i l’equip estrenava una nova categoria, la Primera Federació, el nou tercer nivell de competició. L’objectiu era pujar de categoria i per això es va confeccionar una bona plantilla i es va confiar en l’entrenador Xavi Calm que era el preparador de la temporada passada. Els resultats de la lliga eren prou bons i ens trobàvem en llocs de promoció d’ascens, però una sèrie de decisions equivocades de la secretaria tècnica, encapçalades per la destitució de Xavi Calm, va precipitar que ni tan sols entràssim en el play-off.

Aquella temporada també es va produir la setmana somiada pels aficionats «balearicos». Per primera vegada arribàvem a quarts de final de la Copa en un partit contra el València FC, un equip de Primera Divisió dels anomenats «grans», que es trobava farcit de noms que només havíem vist a la televisió. El camp estava ple, els ànims ben amunt, i les pancartes lluïen com mai. Les hores prèvies havien estat una barreja d’eufòria i incredulitat:

-imaginau-vos que guanyem! - dèiem molts aficionats mentre fèiem la prèvia al bar de na Rosario.

Poder guanyar no era una cosa tan inversemblant. Per arribar a quarts de final havíem eliminat al CD Calahorra (gràcies, Xavi) i a dos equips de Primera Divisió, el Getafe CF i el Celta de Vigo. Ningú no volia ser realista perquè ens podia l’eufòria. Al final, vàrem perdre, però la derrota va arribar amb dignitat. Una ocasió dels valencianistes en el primer minut que varen saber convertir-la en gol i fer pujar el zero a un al marcador. A partir d’aquí, com passa amb els equips dirigits per Bordalás, es va acabar el futbol i es va jugar a una altra cosa.

Aquest diumenge la realitat del futbol ens tenia reservada una altra jugada. Tres anys després, tocava partit a la nostra lliga de Segona RFEF, i no contra qualsevol equip, sinó contra el filial valencianista. Ens tornàvem a enfrontar contra el mateix escut, els jugadors vestien la mateixa indumentària, però clar, la història era molt diferent. El camp estava mig buit i ja no hi havia els nervis ni l’eufòria del partit de Copa, ja que havien passat d’enfrontar-nos a professionals de primer nivell a haver de lluitar contra joves de vint anys que no tenien cap admiració cap a nosaltres ni nosaltres cap a ells.

Finalment el resultat va ser el mateix. Els valencianistes sense fer gaire cosa varen guanyar per zero a un. La derrota venia presagiada pels dos partits anteriors. L’anterior a casa que guanyàrem amb un gol in extremis que va rematar Nuha, però que va anotar el nostre speaker, Gaspar Sampol, quan va fer sonar la música de celebració a tot volum, aquest fet va aclarir els dubtes de l’àrbitre per donar el gol. I el partit contra el Sabadell que no vàrem ser capaços d’aguantar l’empat en dues ocasions. En aquests partits s’ha vist el mateix, un equip sense idees, amb incapacitat per combinar, que no guanya els duels individuals i que ningú és capaç de rompre les defenses. Això té com a conseqüència uns jugadors nerviosos, descentrats, engarrotats i el que és més greu, sense ànima i amb poca convicció del que estan fent.

Fa tota la impressió que és un problema d’estat anímic i que s’hauria de solucionar com més aviat millor. En cas contrari no serà la darrera vegada que ens acomiadem d’uns joves de vint anys que no hauran tengut pietat de les nostres febleses.

LA MALEDICCIÓ DE LA NOVA CREU ALTA

 

Hi ha històries que es perpetuen en el temps, llegendes que es narren de generació en generació, són d’aquelles gestes impossibles que semblen formar part de les històries dels clubs de futbol. De totes maneres n’hi ha que són negatives, com passa amb la de l’Atlètic Balears respecte a les visites que hem fet a la Nova Creu Alta.

Els enfrontaments de l’Atlètic Balears al camp del Sabadell són un compte pendent. No hem estat capaços de guanyar mai a l’escenari sabadellenc. No estem parlant de derrotes esporàdiques o d'una mala ratxa, sinó que parlam de dècades de partits, de milers de minuts de joc, i d’un registre històric que es llegeix com una crònica negra esportiva. La qüestió és clara: El C E Sabadell a ca seva és invencible per a nosaltres.

Hauria pogut ser un dia com qualsevol altre, però va ser l’1 de gener de 1963, quan l’Atlètic Balears va jugar per primera vegada contra el Sabadell al seu camp. Era un partit de Segona Divisió. Certament, els ànims no estaven massa alts, però sí que teníem esperança perquè era un rival directe per salvar la categoria. Nosaltres en aquell moment érem coes i ells penúltims, i només ens separava un punt. Els «balearicos» encara no sabíem que estaven a punt d'entrar en un bucle temporal de frustració futbolística. El partit va començar i el nostre equip ho donava tot. Als cap de vuit minuts el migcampista Uria fa una incursió que semblava brillant, l’afició cridava d'emoció i, de sobte, gol. Però, hi havia un problema, Uria no era jugador nostre, el gol no l'havíem fet nosaltres sinó l’equip arlequinat. En els minuts 20 i 21 Rafa va fer altres dos gols que liquidaren definitivament el partit. I així va començar la primera de moltes derrotes.

La primera vegada, ningú es va alarmar gaire. Era només un partit, pensaven els més optimistes. Però així com han anat avançant els anys les mirades entre els aficionats que fa dècades que segueixen el club són de preocupació, tots saben que la tradició ja s’allarga massa temps i que les tradicions de mala sort, en el club «balearico», són eternes.

El problema és que només hem estat capaços d’empatar tres partits d’un total de 9 visites en competició de lliga. Fins i tot en una eliminatòria de Copa l’any 1980, vàrem caure per un contundent i humiliant 7 a 1. Curiosament en aquell partit els vuit gols els ficaren jugadors vallesans, perquè el gol atlètic va ser en pròpia porta del jugador arlequinat Morat.

Després del partit d’avui, arriba un punt en què simplement has de riure. Després de tot, què pots fer? La derrota és de les que fan mal. Després de superar totes les adversitats, després d’empatar dues vegades un marcador advers, finalment acabem perdent contra un Sabadell que no havia demostrat que fos millor que nosaltres. És possible que l’àrbitre del partit hagués sabut la nostra tradició i voldria col·laborar amb nosaltres per no perdre aquesta identitat del club.

De fet, els jugadors i en Mut no s’haurien d’haver enfadat amb l’àrbitre, perquè si arribam a guanyar-los, sentiríem una estranya sensació de buit. Hauríem de dir gràcies àrbitre, per haver vist penals on els altres no els hem vist, per què sinó que faríem sense aquesta història de derrota eterna contra el Sabadell? Li hauríem de donar dos copets a l’esquena per allargar el temps molt més enllà del que havia dit inicialment i així ajudar-nos a no perdre part de la nostra essència i, especialment, hauríem d’agrair-li que xiulés el final del partit just haver marcat el conjunt arlequinat, per conservar el mite que ens ha definit durant anys.

Així i tot, del que va de lliga no he vist cap equip superior a nosaltres, però encara no hem guanyat cap partit com a visitant. És possible que algunes coses no acabin de funcionar?

Qui sí que funciona com un rellotge és el primer equip femení que ha tornat a guanyar per dos a un a l’Spórting Club de Huelva i ja som quartes a un punt del primer classificat. Després de l’ascens la temporada passada tots hauríem firmat un inici com aquest.

I el Juvenil A, a la fi va aconseguir guanyar un partit contra el Girona per un gol a zero i pot començar a mirar el futur amb una mica més d’optimisme.

NARCÍS SALA, EL PRINCIPI DE LA FI

 

Va ser l’any 2014 que visitàrem el Narcís Sala. Per a tots els «balearicos» he de dir que aquella va ser la temporada de Magaluf, així ens entenem millor. El partit de segona volta es va celebrar el 20 d’abril, un dia abans de Sant Jordi. Nosaltres volíem defensar el lideratge que havíem recuperat en el partit anterior contra el Badalona, gràcies a una gran victòria per dos gols a zero contra l’Espanyol B. En aquell partit els gols de Xisco i Tiago, els dos jugadors de més talent del grup de Nico López, varen encarrilar la victòria.

Només faltaven 4 partits pel final de lliga. La classificació estava molt ajustada i guanyar al Narcís Sala era una passa de gegant per acabar jugant el play-off d’ascens. El partit es va posar de cara molt aviat. En el minut 2 Florín Andone, que era el nostre golejador i un dels millors davanters que hem tengut, va avançar l’Atlètic Balears. Pareixia que tot anava segons el pla previst i que simplement l’equip només havia de fer allò que tan bé sabia fer, és a dir, defensar el resultat. Aquell any vivíem del sacrifici en defensa a més del talent de Xisco i Florín. Però el partit es va complicar. Primer Mata a la mitja hora i després Ton Alcover, al minut 90, capgiraren el resultat.

Aquell gol en el darrer minut ens va fer molt de mal, no tan sols perdérem el partit sinó que va tenir conseqüències en els dos enfrontaments següents que jugàrem a Magaluf. L’ansietat i el cansament s’apoderaren de l’equip i en el primer d’aquells dos partits va arribar la primera i única derrota a casa de tota la temporada contra l’Hospitalet, a més una altra vegada en el darrer minut. 

La setmana posterior no vàrem ser capaços de superar el Constància i l’empat final va acabar condemnant els inquers a baixar de categoria. 

Per a nosaltres, aquest punt de nou possibles va acabar amb les nostres aspiracions d’ascens i la victòria al darrer partit contra l’Ontinyent, que ja estava descendit, no ens va servir de res més que per classificar-nos i jugar la Copa la temporada 2014/15.

Tot i que no tothom n’és conscient, aquella diana de Ton Alcover en el darrer minut en el Narcís Sala va ser el principi de la fi. Així que tornar al camp santandreuenc, és reviure una altra vegada aquell gol i pensar el que hauria pogut arribar a passar si no hagués entrat. Però, això és ficció...

La realitat és que aquest inici de temporada les circumstàncies dels andreuencs són molt diferents d’aquelles de 2014. En aquell moment s’enfrontaven a nosaltres per aconseguir la permanència. Ahir ens disputaven els primers llocs de la classificació. El partit estava dissenyat per acabar 0 a 0. Una primera part en què els porters no hagueren d'intervenir. La segona part el Sant Andreu va pressionar amb més insistència però sense ocasions clares. Fins que va arribar una jugada aïllada i quan faltaven set minuts aconseguiren el gol de la victòria.

La situació de l'equip no és per tenir mal de cap, per ara. No crec que el gol del central Guille Torres sigui determinant, com va ser el de Ton Alcover. Al cap i a la fi, això no ha fet sinó començar. Però sí que és preocupant tornar a cometre errors de planificació i travelar per enèsima vegada en la mateixa pedra, fitxant jugadors que quan poden jugar ja ha passat quasi una volta (ahir jugàrem sense davanter de referència) o no tenir prou centrals perquè la sanció d’un fa que hagis d’improvisar amb un migcampista. Sense parlar de creure que un jugador que cada temporada es passa més temps a la infermeria que jugant, serà enguany, per art de màgia, que estarà disponible tots els partits.

Amb això no vull dir que tenguem una mala plantilla. Al revés, crec que tenim un bon equip. Però no podem cometre equivocacions que en el passat ens condemnaren.




Membres de la penya Ferreret al Narcis Sala. 20 d'abril de 2014. https://www.futbolbalear.es/2014/04/20/cronica-2a-division-b-sant-andreu-2-1-at-baleares/


L’ATLÈTIC BALEARS ES PORTA AL COR