QUÈ VOLEN AQUESTA GENT BARRALETA?

 NO VENEN DE MATINADA, PERÒ...

Què volen aquesta gent barraleta que els dies de partit de la «seva» Primera Divisió canten consignes contra l’Atlètic Balears?

Què volen aquesta gent barreleta que rutinàriament no tenen cap altra feina a venir a embrutar les parets de l’Estadi Balear amb pintades ofensives contra els balearicos?

Què volen aquesta gent barreleta que quan s’han d’enfrontar a nosaltres, amb un ridícul rere d’altre, l’únic cant que se’ls ocorr és ficar-se amb les nostres mares?

Què volen aquesta gent barreleta quan abans d’un partit del seu filial contra el Gloriós, encalcen balearicos pels voltants de l’Estadi?

Què volen aquesta gent barraleta que tan obsessionada està i que han de fer-nos tan presents en la seva vida diària?

Aquestes són preguntes que rutinàriament em faig i que em fan reflexionar. Sempre que dic la paraula reflexionar pens amb en Germán Coppini quan liderava Siniestro Total i va participar en un dels concerts del grup gallec a la sala Celeste de Barcelona. Aquell dia Coppini va rebre l’impacte del llançament d’una botella en el genoll i va haver de ser hospitalitzat. En aquella convalescència el cantant del conjunt gallec va reflexionar sobre el moviment i els concerts punks i va decidir deixar Siniestro Total i fundar Golpes Bajos.

Quan un reflexiona no es pot quedar amb el dubte i ha de tenir una resposta com va fer Coppini en aquella estada a l’hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona. I va ser ahir durant el partit que vaig veure clar d’on venia la bel·ligerància barraleta:

Necessitaven una excusa per no fer front a l’evidència d’un equip filial que quan acabi la primera volta probablement ja haurà baixat a Tercera Divisió.

Necessitaven amagar la visió d’un filial que sembla indigne d’un equip de Primera Divisió que, en teoria, té els millors juvenils del darrer any.

Necessitaven mirar cap a una altra banda per oblidar un futbol base que tritura jugadors com si fos una desbrossadora i no és capaç de treure profit de controlar tot el mercat illenc.

Necessitaven una justificació per explicar l’actitud poc esportiva d’alguns d’aquells joves que, tot i estar encara en procés de formació, la impotència els va dur a no actuar de la millor manera.

Necessitaven oblidar a Florin Andone que ja els va pintar la cara quan va visitar Son Moix amb el Còrdova on va rebre insults tot el partit. I és que ahir els va esmicolar en dues jugades i va ser un malson tot el temps. És per això que li diria a Andone: «Florín, floran, cada dia te quiero más Florín, floran».

Necessitaven pair un resultat que ens acosta una mica més al nostre objectiu de retornar per la via ràpida a Primera RFEF i ja tremolen que a la segona volta, per ventura amb un equip ja descendit, facem una visita decisiva al seu camp.

El partit em va generar alguns dubtes com saber perquè no sortim sempre amb la intensitat de dissabte. Perquè, partit rere partit, entregam la primera part i després ho acabam pagant a la segona. Estic segur que si la setmana passada haguéssim sortit amb aquesta intensitat contra l’Andratx, les coses haurien estat molt diferents.

D’altra banda, tenguérem, una vegada més, decisions sorprenents de l’àrbitre. Com és possible que una jugada en què el defensor entra amb els peus per davant, a l’altura de la tíbia de Sergio Moreno, es resolgui amb una targeta groga per l’infractor i amb dues grogues i un lesionat per l’equip perjudicat. Mai entendre els arbitratges del futbol modern.

Ara només queda rematar la feina de la primera volta guanyant a Eivissa i poder tenir, com diu el meu amic Jordi: el vint-i-cinc de desembre, Mut, Mut, Mut... ben feliç.

I és que ahir, més que mai, la seva obsessió va ser la nostra diversió.

UN DERBI ÉS UNA ALTRA COSA

Aquesta setmana ens hem aixecat amb la notícia que el nostre club denominava com a derbi el partit que hem jugat contra l’Andratx. He sentit moltes veus crítiques en contra d’aquesta denominació per considerar que no havia de ser tractat com a derbi.

Probablement és el meu vessant investigador que sempre em fa cercar les fonts per poder arribar a una conclusió. Va ser per aquest motiu que primer vaig voler saber com definia el diccionari la paraula derbi.

En principi el DIEC2 de l’Institut d’Estudis Catalans ho defineix com a: competició esportiva que enfronta dos equips locals o de ciutats veïnes. Per a mi és una definició massa genèrica i que de facto convertiria tots els partits de cada diumenge d’àmbit regional en derbis.

Per la seva banda el diccionari.cat el defineix com a: partit entre equips importants de futbol o d’altres esports pertanyents a una mateixa ciutat o regió i tradicionalment rivals. En aquesta definició ja es contemplen dos conceptes importants: equips rellevants i tradicionalment rivals. Com no vull menystenir la importància de cap dels dos clubs em centraré en la presumpta rivalitat tradicional.

Sempre recordaré una conversa que vaig tenir al principi que vaig arribar a viure a Andratx amb una persona major. Era al bar Nacional on tradicionalment es feien tertúlies dels homes majors andritxols. Un dels temes estrella era parlar de futbol, va ser en aquell moment que vaig comentar que era aficionat a l’Atlètic Balears. Un d’aquells homes, que ja superava de llarg els vuitanta, se li va il·luminar la cara i mirant-me fixament em va dir:

- El primer partit que vaig veure de futbol va ser del Baleares.

- Del Baleares, i com va ser això si sempre heu viscut a Andratx?

- Idò perquè va ser l’equip que va inaugurar el camp de l’Andratx. Jo era molt petit, hi vaig anar amb mon pare i els meus germans.

- I quan va ser això?

- Era el darrer diumenge d’agost del 24. Feia molta calor i el camp estava ple.

- I qui va guanyar, l’Andratx o el Baleares?

- No! Que va!, l’Andratx no jugava. No tenia jugadors bons a bastament per enfrontar-se a un equip com el Baleares. Vareu jugar contra el Regional que era un altre equip de Palma i guanyareu per dos gols a un.

- I la gent estava contenta que vengués a jugar el Baleares?

- Molt, pensa que era, després del Mallorca, el millor equip de Mallorca. Els dies anteriors hi havia molta controvèrsia perquè al bar es deia que el Baleares vendria amb l’equip B i que no es veuria un bon espectacle, però finalment vengueren tots els bons i va ser un gran partit.

És cert que aquest equip que es va enfrontar al Balears FC no era l’actual CD Andratx perquè l’antic CD Andratx va deixar d’estar federat l’any 1936 i no va reprendre la competició fins a 1957. Però dins el cap d’aquell aficionat no hi havia diferència entre els dos clubs que compartien el nom i el camp de sa Plana. Per a ell tots dos representaven a Andratx i eren la mateixa cosa.

Aquesta conversa em prova que la presumpta rivalitat tradicional queda bastant diluïda. Ni tan sols en els inicis de l’equip andritxol ens enfrontàrem per estrenar el camp de sa Plana. En aquell primer partit de l’equip blanc-i-blau a Andratx s’hauria pogut iniciar una rivalitat que finalment no va existir. A partir d’aquí, si analitzam els enfrontaments de lliga entre els dos clubs, hem coincidit molt poques vegades a la mateixa categoria, i els partits mai han estat qualificats d’especial rivalitat. Fins i tot, al Brondo d’aquest any, que l’Andratx va guanyar de forma brillant, les dues aficions vàrem conviure sense cap incident ni rivalitat especial.

Amb tot això, es pot parlar de derbi contra els Gallos? Tant com es pot fer contra el centenar d’equips de municipis illencs. Això voldria dir que si jugàssim a Tercera Divisió, cada cap de setmana jugaríem un derbi?

Per mi avui hem jugat un no derbi a l’Estadi Balear, però això sí hem vist un pobre espectacle del conjunt blanc-i-blau. Sembla que no haguéssim après res del Brondo i l’Andratx, una altra vegada amb un sistema ultradefensiu, ens han tornat a superar en l’única jugada de gol que han tengut. Tristament, s’ha jugat tot el temps el partit que volien els andritxols. Ja fa massa partits a casa que els aficionats no sabem a què jugam. Massa de no veure alternatives amb cada canvi de jugador que feim. I massa de no veure solucions futbolístiques per resoldre els problemes que ens plantegen els rivals.

Molt han de canviar les coses per veure un bon espectacle contra el filial mallorquinista el pròxim dissabte. La confiança sempre és cega amb el nostre equip perquè és el nostre, però les expectatives no tant pel que hem vist fins ara. Res em sabria més greu que tornar a fracassar contra el Barral B. Això sí, jugar contra un filial tampoc serà un derbi, perquè un derbi és una altra cosa.

Imatges: Notícia que va aparèixer al Setmanari Andraitx de dia 6 de setembre de 1924.

I SÍ, HI HA RIVALITAT

Ahir menjava a una taulada amb amics i amb amics d’amics. Com és habitual no vàrem poder deixar de parlar de futbol, va ser en aquell moment que va sortir, treien pit, un barralet que jo no coneixia. Quan va saber que jo era «balearico» va amollar la tradicional frase que diuen la majoria de mallorquinistes: a mi em cau bé el «Baleares». Posteriorment, va afegir una teoria inversemblant. Va dir que el vertader rival local del Mallorca era el Constància. Que amb l’Atlètic Balears mai havien tingut una gran rivalitat i tradicionalment les aficions no havíem mantingut una relació de bel·ligerància. Que com no ens havíem enfrontat gaire, no podia ser que estiguessin uns en contra dels altres.

Quan vaig sentir aquestes paraules no donava crèdit a allò que estava sentint. Inicialment, vaig pensar que era una broma, però la serietat que mostrava em va fer pensar que realment el que passava era que no estava prou documentat per saber la veritat. Quan vaig retornar del meu estupor em va recordar que era un mallorquinista de tota la vida, per la qual cosa havia de saber perfectament la rivalitat entre les aficions.

Aleshores em vaig adonar que les seves paraules no eren banals. La seva intenció era menystenir el nostre equip. Volia fer veure que segons el seu punt de vista érem tan petits que no reconeixia cap rivalitat entre les nostres aficions. Era una actitud prepotent i de supèrbia.

No vaig poder estar de dir-li que només feia una hora havíem guanyat a l’Elche Ilicitano a domicili i que això em recordava un fet que havia passat ara feia seixanta-sis anys.

Va ser el vuit de juny de 1958 que el Mallorca jugava una promoció d’ascens a Segona Divisió contra l’Elx. Nosaltres havíem quedat eliminats una setmana abans en mans del Castelló que havia aconseguit empatar a Son Canals després de guanyar al seu camp per cinc gols a tres. En aquell partit d’anada, que l’equip barral jugava contra l’equip alacantí a Palma, es va avançar en l’eliminatòria guanyant per un gol a zero.

Quan els il·licitans feien el trajecte en autocar des del camp del Mallorca fins a l’aeròdrom de Son Bonet (hem de recordar que en aquell moment encara no estava fet Son Sant Joan) havien de passar necessàriament pel carrer Aragó i un centenar de «balearicos» esperaven fora del bar Vidal l’expedició de l’Elx. Quan l’autocar va arribar a l’altura del bar, els aficionats blanc-i-blaus varen aturar-lo i encoratjaren els il·licitans perquè guanyassin aquella eliminatòria i que fossin ells els que pujassin a Segona Divisió. Els oferiren algunes begudes per fer-los veure que estàvem en el mateix bàndol, el d’aquells que volen veure perdre el Mallorca.

Una setmana més tard a Alacant, l’Elx va guanyar per quatre gols a dos i varen pujar de categoria. El bar Vidal i el bar Passatge varen ser una festa per celebrar el no-ascens dels mallorquinistes.

Supòs que la meva resposta no li va agradar gaire i no em va respondre. Va ser per això que vaig aprofitar per recordar-li que havíem guanyat el partit contra els alacantins. Que a poc a poc ens anàvem situant més amunt en la classificació i que ja estàvem tocant a la porta del líder. Finalment li vaig explicar que allò que voldríem amb més forces seria aconseguir ser líders el dia que juguem contra el filial mallorquinista.

Crec que la propera vegada abans de venir demanarà si jo estic convidat al dinar, perquè cinc minuts més tard, amb una excusa doiuda, es va canviar de taula.