Ahir menjava a una taulada amb amics i amb amics d’amics. Com és habitual no vàrem poder deixar de parlar de futbol, va ser en aquell moment que va sortir, treien pit, un barralet que jo no coneixia. Quan va saber que jo era «balearico» va amollar la tradicional frase que diuen la majoria de mallorquinistes: a mi em cau bé el «Baleares». Posteriorment, va afegir una teoria inversemblant. Va dir que el vertader rival local del Mallorca era el Constància. Que amb l’Atlètic Balears mai havien tingut una gran rivalitat i tradicionalment les aficions no havíem mantingut una relació de bel·ligerància. Que com no ens havíem enfrontat gaire, no podia ser que estiguessin uns en contra dels altres.
Quan vaig sentir aquestes paraules no donava crèdit a allò que estava sentint. Inicialment, vaig pensar que era una broma, però la serietat que mostrava em va fer pensar que realment el que passava era que no estava prou documentat per saber la veritat. Quan vaig retornar del meu estupor em va recordar que era un mallorquinista de tota la vida, per la qual cosa havia de saber perfectament la rivalitat entre les aficions.
Aleshores em vaig adonar que les seves paraules no eren banals. La seva intenció era menystenir el nostre equip. Volia fer veure que segons el seu punt de vista érem tan petits que no reconeixia cap rivalitat entre les nostres aficions. Era una actitud prepotent i de supèrbia.
No vaig poder estar de dir-li que només feia una hora havíem guanyat a l’Elche Ilicitano a domicili i que això em recordava un fet que havia passat ara feia seixanta-sis anys.
Va ser el vuit de juny de 1958 que el Mallorca jugava una promoció d’ascens a Segona Divisió contra l’Elx. Nosaltres havíem quedat eliminats una setmana abans en mans del Castelló que havia aconseguit empatar a Son Canals després de guanyar al seu camp per cinc gols a tres. En aquell partit d’anada, que l’equip barral jugava contra l’equip alacantí a Palma, es va avançar en l’eliminatòria guanyant per un gol a zero.
Quan els il·licitans feien el trajecte en autocar des del camp del Mallorca fins a l’aeròdrom de Son Bonet (hem de recordar que en aquell moment encara no estava fet Son Sant Joan) havien de passar necessàriament pel carrer Aragó i un centenar de «balearicos» esperaven fora del bar Vidal l’expedició de l’Elx. Quan l’autocar va arribar a l’altura del bar, els aficionats blanc-i-blaus varen aturar-lo i encoratjaren els il·licitans perquè guanyassin aquella eliminatòria i que fossin ells els que pujassin a Segona Divisió. Els oferiren algunes begudes per fer-los veure que estàvem en el mateix bàndol, el d’aquells que volen veure perdre el Mallorca.
Una setmana més tard a Alacant, l’Elx va guanyar per quatre gols a dos i varen pujar de categoria. El bar Vidal i el bar Passatge varen ser una festa per celebrar el no-ascens dels mallorquinistes.
Supòs que la meva resposta no li va agradar gaire i no em va respondre. Va ser per això que vaig aprofitar per recordar-li que havíem guanyat el partit contra els alacantins. Que a poc a poc ens anàvem situant més amunt en la classificació i que ja estàvem tocant a la porta del líder. Finalment li vaig explicar que allò que voldríem amb més forces seria aconseguir ser líders el dia que juguem contra el filial mallorquinista.
Crec que la propera vegada abans de venir demanarà si jo estic convidat al dinar, perquè cinc minuts més tard, amb una excusa doiuda, es va canviar de taula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada